Aquesta setmana passada he anat un matí a Barcelona. Normalment, baixo a Passeig de Gràcia-Aragó i en sortir compro el diari en un quiosc que hi ha allà mateix. Però avui estava tancat. He pensat que potser el quiosquer tenia la Covid... però el següent –baixant cap a mar– també estava tancat... No ha sigut fins a la plaça de Catalunya que n’he trobat un d’obert. I hi he preguntat què passava amb els que estaven tancats. M’han dit que entre que no hi ha turistes que comprin souvenirs, ni gent que passegi, i que la poca gent que passeja no compra diaris, doncs que tenir el quiosc obert és una ruïna...
He baixat perquè havia de fer una gestió concreta en una entitat bancària concreta... i m’he trobat amb una persona amb «esperit funcionarial» en el sentit pejoratiu d’aquesta expressió. Tot i que ja havia quedat amb l’entitat, aquesta persona només em posava pegues i problemes per acceptar una simple signatura que ja estava més que solucionada administrativament. I últimament m’he trobat massa vegades, i no sempre en institucions, amb aquesta, diguem-ne mandra a fer la feina de manera diligent. Després havia quedat amb un amic i, comentant la situació, hem constatat que aquesta mandra també comença a trobar-se en alguns col·lectius per motius diversos, alguns per excés d’activitat que acaba, consegüentment, en un baix rendiment en algun d’ells.
I a la tornada, en pujar al tren, m’adono que a la butxaca de l’anorac hi ha totes les monedes que hi he posat abans de baixar, i que normalment preparo per anar donant als pidolaires que vaig trobant pel camí. Resulta que avui no n’he trobat ni un en tot el passeig de Gràcia. Sí, feia fred de bon matí, però al migdia, a la vorera orientada a solell, hi tocava un sol dolç que donava bo de prendre. Potser, com que no passeja prou gent tampoc surt a compte d’instal·lar-s’hi?
I a mida que el comboi s’anava acostant a l’Empordà reflexionava sobre aquesta calma que notava d’una manera estranya. Comentada la sensació amb una persona amiga, em diu que després de la tempesta que hem viscut, ve inevitablement la calma. Però a mi em fa pensar el contrari. Em fa pensar amb la gran i pesada calma que precedeix una forta tempesta, o amb la reculada de les ones abans que s’esdevingui un tsunami... i em ve al cap aquesta pregunta: Què està passant?
