L’altre dia vaig parlar amb una persona que té una incapacitat física que no el limita per treballar. Amb els seus cinquanta-tres anys, gaudeix d’una pensió d’incapacitat amb la qual, ateses les seves circumstàncies personals, podria viure perfectament. Però ell afirma que, a casa, no s’hi trobaria bé, que prefereix treballar perquè segons diu «no vol que ningú l’assenyali pel carrer». Que no vol passar per la vergonya de sentir o intuir que algú pensa d’ell que és un gandul o un mandrós.
No sé si la percepció de la seva pròpia situació, malgrat ser perfectament legítima, ve condicionada per la incomoditat que li suposaria estar en qüestió pels altres. Però, sigui com sigui, aquest perjudici que li impedeix rascar-se la panxa a casa i l’obliga a sortir a treballar, té origen o motiu en uns bons valors com són els de ser treballador, sentir-se útil i col·laborar amb la societat a través de la feina.
Curiosament, mentre tot això em passava, va sortir als diaris la notícia que el cos de funcionaris del Parlament de Catalunya concedeix llicències per edat a treballadors que a partir dels seixanta anys poden plegar per sempre cobrant el seu salari fins als seixanta-cinc anys sense fer res.
Val a dir que el salaris dels quals parlem multipliquen per tres, quatre, cinc o potser més els del meu amic que prefereix anar a treballar podent-se quedar a casa. Que les condicions de treball físiques, de dies personals, vacances, dietes i privilegis són extremadament millors que les d’ell. Però malgrat això, els citats funcionaris han decidit prendre-s’ho a la fresca pagant nosaltres, per cert.
La fixació de l’edat de jubilació mereix un capítol a part: senyors del parlament, membres de la mesa i dels partits que componen la mesa... no és cert que estan negociant, regulant o aplicant lleis que el que fan és allargar-la? Llavors, com permeten i emparen vostès que els seus propis funcionaris retallin aquesta corba pel seu interès individual?
La política ens és necessària perquè és la conseqüència de la democràcia que en bona lògica és la que ha de regir les societats, però conductes com aquestes aconsegueixen allunyar-la de la gent i situar l’estatus de la màxima institució parlamentària ben a la vora del contenidor de residus orgànics.
