La inflació mesura la pujada de preus que s’experimenta en un període determinat. A Espanya, aquest 2021, l’hem tancat amb un 6,5% d’inflació anual (dades INE). Una xifra que s’ha disparat a causa de múltiples factors econòmics, i que sembla indicar l’inici d’un període econòmic convuls. La pujada de preus de les matèries primeres, del transport i dels subministraments energètics, han forçat a la majoria de sectors a una revisió dels preus, amb un increment de tarifes important.
La cistella de la compra també s’està disparant, i ara omplir la nevera és molt més costós que tot just fa un any. Però la gran pujada s’ha produït en subministraments imprescindibles: la llum i el gas. Sense electricitat no podem viure, i, per tant, la demanda –malgrat el preu– és força inelàstica, i això es tradueix en factures mai vistes en els rebuts d’aquests subministraments. El govern ha intentat moderar les pujades reduint l’IVA –transitòriament– però no se n’ha sortit, i, en conseqüència, caldria canviar tot el marc regulador actual o establir topalls de preu per reduir el preu de la llum i el gas (cal valentia política).
D’altra banda, la pèrdua de poder adquisitiu dels assalariats és una conseqüència de la pujada de preus, tot aquell que no rebi un increment de sou igual o superior al 6,5% està perdent poder adquisitiu. I aquí els primers a resultar perjudicats són els nostres avis i àvies, ja que les pensions només s’han pujat un 2,5% (4 punts menys que la inflació), i encara que ho regularitzin l’any vinent amb la coneguda pagueta de gener, enguany finançaran a l’Estat de franc. Evidentment, davant aquesta situació, els més perjudicats són tots aquells que ja vivien amb dificultats econòmiques, i, per desgràcia, són un percentatge molt important de la nostra població. Això implicarà tensions socials i més necessitat d’atenció per part dels serveis socials dels nostres ajuntaments. Però, al mateix temps, la famosa classe mitjana cada cop està més aprimada, i cal recordar que és la que sustenta l’Estat del Benestar. Els rics cada cop són més rics, i la diferència social creix, el famós ascensor social s’ha espatllat i cal replantejar el sistema.
A l’Empordà i a Figueres, l’esperança estarà posada, com sempre, en la campanya estiuenca, tot esperant que la pandèmia quedi a l’oblit i es recuperi la normalitat perduda, amb la vinguda dels turistes de més enllà de les nostres fronteres.
