A començaments de desembre va morir Josep Calvet Romans, un bon amic meu i un bon amic dels seus amics. Si l’única manera de fer reviure algú és recordar-lo, en el seu cas ens serà difícil de no fer-ho constantment i durant molt de temps, perquè ens costarà d’omplir el buit que ens ha deixat un home tan noble i proper com divertit i admirable.
Havia treballat de tècnic civil de manteniment dels radars del Pení, ja quan aquest cim era una base militar americana, i col·laborà durant molts anys en l’organització i la desfilada del Carnaval de Roses, per la qual cosa li fou concedida la Dracma de Plata l’any 2015.
Conegut com a en Calvet, i també com a l’alcalde de La Pelosa durant el temps que tingué cura d’aquesta cala, sobretot dels arbres, fou una persona perspicaç, amb un bri mal dissimulat de timidesa i un ram de senzillesa i d’interès per saber. Autodidacta, gran lector i conversador, en Calvet tenia una paciència infinita a l’hora d’escoltar i entendre els desitjos i les febleses d’aquells que tenia a la vora. Callava, i no les jutjava, però no s’estava, en canvi, de reconèixer les pròpies limitacions, en aquells somriures oberts amb què acompanyava les capcinades de les seves impressions més fermes. Una humilitat i una solidesa que em captivaren aleshores, i que ho fan encara ara quan les recordo. Una actitud i una coherència que sempre vaig trobar modèliques i inqüestionables.
En Calvet era la frase aguda i faceciosa que ens feia riure. Però també el discurs sòlid i seriós, la reflexió crítica, i l’opinió sàvia i meditada quan calia. Les seves respostes genials, quan algun conegut o amic li feia algun comentari adreçat a buscar-li el cos, tot provocant-lo de broma, em feien pensar en les de Josep Pla. En Calvet, però, sempre les disfressava i exterioritzava de manera tan exagerada i fent tanta comèdia, en una mena d’astracanada carnavalesca, que rèiem tots pels descosits. I l’al·ludit, satisfet, també, encara amb més ganes. I és que, a en Calvet, li agradava la gent i l’alegria, i per això se sentia aquesta festa de Roses tan seva.
Fou un Sòcrates a l’encalç d’una veritat que se’ns escapa, en la recerca de la qual vaig tenir la sort d’acompanyar-lo força vegades, tot parlant sobre llibres i d’altres temes, en aquelles desfilades que fèiem pel poble o pel passeig marítim, i al llarg de les quals vaig aprendre tantes coses. Era el mestre i l’amic que esgrimia els consells i els arguments que feien de balançada a les meves primeres raons, massa joves i vehements, i m’ajudaren a centrar-ne idees i valoracions. Déu-n’hi-do! Ja han passat al voltant de quaranta anys, d’això. I les nostres discussions van continuar fins que la Covid es va encarregar de tancar-nos a casa.
Amb en Calvet no se’ns ha anat només un amic estimat, únic i insubstituïble, sinó també un ciutadà exemplar, sempre disposat a col·laborar desinteressadament en els afers del poble, un home conegut, respectat i valorat a Roses, un dels puntals que, com molts d’altres que han anat caient, n’han sostingut i forjat la història més moderna. Una història no gaire llunyana, però gairebé ja engolida per aquest temps accelerats i trasbalsats que ens han tocat de viure. Un personatge afable, amb una curiositat intel·lectual que es preguntava constantment sobre el món on vivia, i una premissa molt clara: la d’ajudar la gent. Un bon amic que recordarem sempre fins que la nostra memòria col·lectiva cremi com en Carnestoltes.
