Gracias por firmar la petición «Derechos para perros de caza en la Ley de Protección Animal» / Ajudan’s a acabar amb el maltractament animal a les cavalcades dels Reis d’Orient / José Luis, si mi hija se pone mala quiero cuidarla. ¡Permisos por enfermedad YA! / El nuevo acuerdo agrícola europeo (PAC) amenaza el futuro de las abejas, nuestra salud y el sustento de miles de familias./ Pancho, un perro muerto por infarto. ¡Firma con este clic para decir NO a la pirotecnia! / Eres increíble, José Luis, nos encantaría tenerte de vuelta en Movemos Europa. / Microgranjas. ¡Así NO!

Aquest és un petit mostreig dels més de 50 missatges rebuts a la bústia de l’email durant la setmana abans i després de l’estrena de l’any nou. El 2021 en vaig remetre més de mil a la paperera brossa. Per mecànica de «gat escaldat» acostumo a eliminar-los gairebé tots, però alguns fiblen la meva curiositat i són mereixedors d’una lectura empàtica, com aquells de dones agredides sexualment per submissió química. S’ha desenvolupat una literatura del missatge que apel·la als nostres cors i la nostra consciència cívica de bons samaritans. Missatges abundosos (sobresurten els col·lectius animalistes), indiscriminats, alguns emprant la tecnologia SurveyMonkey que sembla delatar certes intencions de voler joguinejar amb la teva fibra sentimental. Si clico la pestanya de conformitat –cosa que em diu la profilaxi cibernètica que no haig de fer mai més– en el 90% dels casos s’hi afegeix un bonus epistolar demanant una aportació de 2 € a 10 €, o una altra quantitat… per posar la seva petició en l’agenda!! Hi ha poca decència i sí molta barra en algunes situacions, i sense voler desacreditar-les crec que la pandèmia de salut universal en què vivim ha fomentat la picaresca.

No em considero una persona insolidària. La desena d’ONGs amb les quals col·laboro des de fa dècades em truquen una setmana sí i una altra també agraint el suport per la millora de les desgràcies del planeta i encoratjant-me a apujar una miqueta la quota. Aquest recurs retòric es diu percaçament de simpatia, més fàcil de digerir en l’original llatí: captatio benevolentiae. Un bon amic –persona benefactora de raça– em recorda el paradigma de l’egoisme que relata el llibre de l’Eclesiàstic: «El qui és gasiu amb si mateix, ¿amb qui serà generós?» És allò que la caritat ben entesa comença per un mateix o en un cercle de proïsme veïnal. «Saps la gent menesterosa que teniu al poble, tot i ser el tercer amb millor renda familiar de la comarca?». I jo li pregunto tot seguit, com és que no sovintegen les campanyes online amb la gent i entitats locals o de la comarca que necessiten ajut econòmic o d’altra mena. ¿És que hem retornat als temps dels vergonyants d’abantes, al d’aquelles persones en situació d’indigència pura i dura que a les nits trucaven a determinades portes que els podien oferir una vianda o una moneda per subsistir l’endemà?

No em faria res obrir missatges de proximitat, com el de Càritas quan denuncia el sensellarisme amb una concentració humana a Figueres (tardor 2021). Contrastant les xifres, és fàcil deduir que hi ha més vulnerabilitat i fragilitat social a les tres macrocefàlies de l’Alt Empordà. Però no, els missatges dels desvergonyants electrònics d’autonomies transfrontereres són els que dominen la cursa.

Aquest 2022 m’he fet el propòsit de badar la boca de dues classes d’emails de desconeguts: els que vinguin d’associacions comarcals i/o provincials (segur que em plouran a semalades, si llegeixen aquest article), i aquell que em certifiqui que falta la meva signatura per abastar la xifra de 25 milions de súbdits del Regne de Borbònia que reclamen al P.S. de P.S. que no autorizi el comeback del rei emèrit a la Sarsuela, si abans no ha fet una confessió autògrafa del seu lladronici i la promesa davant la ministra de Justícia (notària major del regne) de distribuir la fortuna que li atribueix el The New York Times entre les famílies paupèrrimes de l’estat, aquelles que no poden pagar factures de llum, gas i aigua o els rebuts de bolquers de Mercadona. Dubto, però, que la ministra Pilar Llop, del govern més progressista de la història, estigui per la labor.