Ara mateix no podria dir quan ens vàrem conèixer, ni quan ens vàrem començar a estimar. El que sí que puc dir és que d’això ja fa molts anys. Però aquests han passat tan de pressa, que em sembla que fa molt poc temps des de l’inici de la nostra relació. Recordo la nostra joventut, junts, com si fos ara. Entre estudis i festes, varen passar els nostres primers anys junts. El temps ens va portar feina i ens va donar salut. La salut que tu has perdut en els darrers anys. Estàvem molt absorts amb la feina quan varen arribar els nostres fills. Ja saps, tenim una dona i dos homes. Com que sé que avui, quan t’escric aquestes ratlles, et costarà llegir-les i que cada dia que passi tindràs menys possibilitats de fer-ho, te les llegiré jo mateixa. Voldria dir-te unes coses, ara que encara puc. Te les diré a cau d’orella per no molestar-te i perquè només les hem de sentir tu i jo.

La nostra vida ha estat atrafegada, plena d’esculls, que de vegades ens han costat de superar. Els caràcters no es compren i no es venen, i el teu i el meu no en són una excepció. Però sempre ens hem estimat. Si no, què hauríem fet plegats tants anys? Hem fet créixer els nostres fills, que ens han donat nets i amb ells han arribat moltes alegries. Els hem acompanyat sempre, tant en els seus moments dolços com també en els amargs. Sempre que ens han deixat fer-ho. Nosaltres hem estat el tronc sòlid d’un arbre ben arrelat amb unes branques robustes d’on n’han sortit unes branquetes verdes, flexibles i vigoroses, que són els nostres nets. Ja sé que això és una cosa nostra, per això em cal dir-t’ho.

De sobte, quan crèiem que estàvem en una etapa estable de la vida i que la nostra relació de parella no havia de canviar, aparegué la dolenta de la pel·lícula. La que sempre ve a fer mal. T’arribà una malaltia que no era guarible i tu i jo ho sabíem. Com també ho sabien els nostres fills, els amics i els companys. La nostra relació es va posar a prova i se n’establí una encara més sincera.

Els de fora potser no se’n varen adonar, però, malgrat les dificultats, el tàndem que fèiem es va convertir en una unitat. Les anades i tornades dels hospitals, les esperes dels resultats de les proves, la del resultat dels tractaments, tot això ens ha anat unint cada cop més.

Un dia vares començar a empitjorar. No sé si els dos n’érem conscients, que ens anàvem acostant al final de la teva vida. Crec que des que varen aparèixer a la nostra vida els del PADES, els del servei de les cures pal·liatives, tu et vares sentir millor i jo vaig aprendre a donar-te més tranquil·litat.

Durant aquests dies que estem vivint, he vist com deixaves anar el llast i que t’envaïa una pau desconeguda i mai vista, que ha propiciat que puguem viure el teu acomiadament amb una serenor que mai m’hauria imaginat.

Ara sé que te’n vas lluny de mi i que no tornaré a veure el teu cos, ni sentir la teva veu, ni compartir els teus neguits, ara també me n’adono i soc conscient que no sé quin futur m’espera sense tu.

Ara és el moment de dir-te que el record d’aquest darrer període de les nostres vides no l’esborraré mai i serà un exemple per als nostres fills.

Marxa quan t’arribi el moment i fes-ho en pau.