«Lluís, aquesta tarda me’n vaig a can Dalí, no vols pas venir?». Aquestes paraules no se m’han esborrat de la meva ment durant tots aquests anys. Fou l’estiu de 1975 quan Pere Giró va venir a la meva casa de Banyoles, del carrer Sant Benet, per encarregar-me un quadre. Jo feia uns mesos que havia retornat de Barcelona, després d’onze anys de formació allà com a pintor. Jo encara no m’havia situat a l’espai, entre el Pla de l’Estany i l’Empordà. El geni Dalí era per mi inabastable, quan en Pere amb feu aquella invitació allà a Banyoles, em vingué allò de: «Senyor, jo no soc digne que entreu a casa meva». Anar a casa d’en Dalí a Portlligat em sobrepassava, no em sentia capaç davant el geni, no sabria què fer, ni què dir, i al bon amic Pere Giró, li vaig dir que no, que em feia cosa, que potser més endavant. En tot cas no es va donar mai més l’oportunitat de fer la visita a Portlligat. Fou uns anys més tard, en una calorosa tarda de dissabte del 7 de setembre de 1985, a Torre Galatea, amb els companys del grup 69, on Dalí, en companyia de l’Antoni Pitxot, ens va rebre per agrair-nos el mural- homenatge que havíem pintat per a ell. Tinc memòria escrita d’aquell dia, en què ho vaig escriure aquell mateix vespre, amb l’emoció continguda del que havia vist, sentit i viscut.

Pere Giró ha estat per mi una persona admirable, on ens havia presentat en Joan Gich Bech de Careda, fill d’Agullana, un altre empordanès de pro. Amb en Pere sempre vàrem mantenir un afecte mutu, ell amb aquell tarannà d’anar per feina, tal si l’empenyés la tramuntana, no era un home de protocols, ell anar a l’Ajuntament era una prolongació de tot plegat, el mateix posat del seu despatx professional, que la cadira consistorial, o pel carrer. Era clar i net, de caràcter obert que sempre feia alegria retrobar-lo, home d’amplis horitzons amb tot. Entre les anades i vingudes em va adquirir dos quadres per a l’Ajuntament de Figueres, que molts empordanesos recordaran per haver estat molts anys al vestíbul de dalt l’Ajuntament, una d’aquestes obres ara figura al Museu de l’Empordà.

Ara feia molts anys que no ens havíem trobat, i fou precisament el dia d’aquest passat Nadal, dinant el Motel Empordà, i on cal dir que Pere Giró construí aquell mític edifici que ha donat tant nom a la comarca i fora d’ella. Doncs allà es va presentar a mi la seva filla Maria Àngels... persona d’una amabilitat exquisida i emocional alhora en ella parlar del pare, i jo de l’amic, li vaig demanar el seu correu, que li faria una carta al seu pare, i per aquelles coses el vaig extraviar i no la vaig poder fer, i quan vaig assabentar-me de la seva mort, just feia una hora del seu comiat a la parròquia de la Immaculada.

Em sap un greu immens haver arribat tard amb tot. En tot cas, el destí d’aquella carta, qui ho havia de dir, que seria la carta del meu adeu vers a ell, vers l’amic. Amb aquestes línies vull tenir un record emocional per tota la seva família que han tingut un ésser extraordinari, únic, al seu costat per ells, pels seus amics com jo, i com un dels grans alcaldes de la ciutat de Figueres, ja que així s’han manifestat els exalcaldes amb el màxim reconeixement, valoració i estimació, i estic segur que tenen aquest mateix sentiment, tots els empordanesos de pro.