A casa, i no és per tirar-nos floretes, sempre hem estat molt més de donar que d’esperar alguna cosa a canvi. Suposo que és perquè és el que ens han ensenyat que s’ha de fer i el més important per convertir-te en una persona educada. Això, però, no vol dir que ens hàgim d’oblidar de la importància de cuidar-se a un mateix.
Estar pendent dels altres, de què fan i, sobretot, de com estan, s’entén com a sinònim de ser una bona amiga o, directament, de ser una bona persona. I ha de continuar sent així, és clar. Tanmateix, quan aquest «estar pendent dels altres» implica deixar d’autocuidar-se, pot acabar sent perillós.
Cada vegada estem més acostumades a sentir parlar sobre relacions tòxiques, siguin de parella o d’amistat, però les entenem com a situacions llunyanes que, a nosaltres, no ens tocaran. Potser el que passa és que no ens toquen per dos motius. El primer, segurament el més evident, perquè no ens n’adonem. A vegades, són realment difícils de detectar. El segon, el més problemàtic d’acceptar, perquè no les volem veure.
Les relacions tòxiques no tenen per què implicar situacions molt greus, que també. N’existeixen de molt subtils que, a poc a poc, van fent minvar l’autoestima de la persona que les pateix que s’autoconvenç que allò que viu és sa i purament normal. El cert és que aquesta mena de vivències són absolutament de tot menys corrents.
Fa uns dies, la presentadora Paz Padilla afirmava, en un programa, que en les seves bones èpoques havia arribat a moure entre un 15 i un 20% d’audiència, xifres bones per a la televisió d’avui, que l’amor ho pot. Els arguments de Padilla no eren gaire més elaborats que cridar més fort que «l’amor ho justifica tot» en un «debat», entre cometes expressament, sobre la violència masclista. I no. L’amor no ho pot tot. Si més no, el tipus d’amor al qual ella feia referència.
El que sí que ho ha de superar tot i el que sovint és el més delicat d’autodemostrar-se és el propi. L’autoestima. El fet de sentir-se bé amb un mateix: físicament i psicològicament. Aquest és, sens dubte, el més feixuc de treballar i el més complex de saber equilibrar. Però és vital.
Fa temps que m’adono que la meva, i hauria de ser la de gairebé tothom sense dubtar-ho, prioritat, soc jo mateixa. Jo i després la resta. Amb afirmacions com aquesta potser hi haurà algú llegint aquestes línies que em titllarà d’egoista per defensar l’amor propi i l’autoestima. Crec fermament que hauríem de començar a aprendre a cuidar-nos i fer un canvi de xip pràcticament radical que ens impedís relacionar l’egocentrisme amb l’amor propi.
Quan aquesta reflexió la vaig fer arribar a una persona a qui estimo amb bogeria, bastant més gran que jo, em va fer dos comentaris que em van marcar. El primer: «Tu tens la sort de tenir-ho molt clar». El segon: «Jo això no ho puc entendre». Em va saber greu perquè no em considero una persona despreocupada ni poc empàtica, però amb el temps, i sé que encara em queda un llarg camí d’aprenentatge, si jo no procuro per mi, els altres encara ho faran menys.
Tot això ho escric pensant que reflexionar d’aquesta manera, en obert, sobre aquest tema, és fàcil i que la complicació arriba quan s’han de fer les primeres passes per cuidar-se.
