Una d’aquelles tasques quotidianes, allò que sempre s’ha anomenat «fer gestions» o «fer recados» consistia a anar al banc; a mig camí entre el tràmit necessari i un cert acte social, anar al banc era una mena de ritual que permetia al client posar en ordre els seus assumptes econòmics –des dels més complexos fins als més trivials com posar al dia la llibreta–, i fer-ho cara a cara, i de l’altre donava a la persona que atenia a la caixa una certa autoritat i confiança, amb un consell o alguna recomanació. Era una d’aquelles coses fàcils que deixen d’existir.

Qui sap si la concentració de pagesos de la comarca que es donava a la part alta de la Rambla de Figueres els dijous de mercat, no estigués relacionada amb la quantitat de bancs que hi ha als voltants. Sempre s’ha dit que es tancaven negocis i res millor per fer-ho, si ets a prop d’un banc.

Sigui com sigui, això s’ha acabat. Els bancs han canviat, les oficines i el personal han desaparegut, no sé si amb el temps o pels temps que vivim, i aquell valor afegit de contacte directe i diari amb el client ja és un record vague. La seva publicitat continua dient que són a prop teu, però tot són assessors personals però a distància, tot telemàtic –i la pandèmia no ha estat el motiu, perquè això ja passava abans–.

Com era d’esperar, els més damnificats són les persones grans; l’era digital els ha agafat força a contrapeu, a uns més que a altres, de manera que la nova banca els resulta, en el millor dels casos, hostil. En aquest sentit, en poc temps s’han recollit més de 140.000 signatures per reclamar als bancs un tracte més humà; és molt gros, però és així.

El pensador xinès del segle VI abans de Crist, Sunzi, afirmava en un dels llibres d’estratègia més famosos de la història, que cal triar molt bé les nostres batalles, perquè no les podem lliurar totes; probablement tenia raó, com probablement també aquesta, la del tracte més humà als bancs –i a tots aquells serveis de cara al públic–, siguin de les batalles que valen la pena lliurar.