Dimecres passat al matí, de sobte i sense avisar, ens va deixar la Dolors Olivet. Després de l’impacte de la notícia i de la incredulitat que sovint acompanya tot allò que costa assumir, em va venir un gran sentiment de pena. Una pena compartida amb els companys de La Funcional i amb tants amics que havíem viscut amb ella un grapat de bons moments i, algunes vegades, també de no tan bons, com a qualsevol vida.

La meva amistat amb la Dolors va començar a la nostra adolescència (teníem la mateixa edat) i, al llarg d’aquests seixanta-tres anys, coincidírem en diverses colles d’amics i també en associacions i en moltes activitats de la nostra comarca. Tota una vida.

Fou una de les fundadores de La Funcional Teatre, però la seva relació amb el teatre havia començat molt abans. Formà part primerament del grup figuerenc Taller de Teatre amb qui havia participat, entre altres, en l’espectacle anomenat Festa Major que va representar-se arreu de les comarques gironines. Amb La Funcional s’estrenà amb el vestuari de La nit de les tríbades, presentada per primera vegada l’any 1990, i immediatament després s’estrenà com a actriu a Revolta de bruixes, de Josep Maria Benet i Jornet. Després, vingueren alguns papers molt recordats al nostre grup com el de la núvia a El barret de palla d’Itàlia (1996), el d’un dels invidents perduts en el no-res a Els cecs (2008) o el de l’extravertida veïna de Nàpols milionària (2012).

Al teatre, dos dels trets que més la caracteritzaven eren, per una banda, la seva naturalitat a escena quan exercia d’actriu i, per l’altra, la seva versatilitat i el seu bagatge de recursos a l’hora de solucionar aspectes del vestuari o de la caracterització dels personatges.

L’actriu Dolors Olivet Josep Algans

Com a actriu, quan sortia a escena, sempre veies una dona propera i autèntica, una dona sense artifici, de veritat. Per altra banda, quan feia falta, sempre estava a punt per a ajudar en moltes de les necessitats que apareixen a l’hora de deixar a punt un espectacle: cosint a darrera hora botons i elements del vestuari, maquillant a un bon grapat d’intèrprets abans de sortir a escena, donant un cop de mà en la producció de l’espectacle... Era ben bé una «tot terreny».

I sempre amb aquell somriure, amb aquella humanitat, i també amb aquells moments excessius que tant la caracteritzaven. Una bona persona.

Ens ho hem passat molt bé, Dolors, remenant en això del món del teatre. M’entristeix molt que te’n vagis a fer companyia als altres estimats companys i companyes de La Funcional que ens han deixat abans; però podria imaginar que et retrobes amb la Remei, amb l’Helena, amb en Joan, allà on siguin, i que n’organitzeu una de grossa, teatralment parlant. Són fantasies que, en part, alleugen aquesta tristesa.

Adeu, Dolors! Igual que la Carla el dia del teu comiat, els de la Funcional et desitgem també: Molta merda! Et recordarem sempre.