La infecció primigènia, la que ens va espantar a tots, aquella que venia de la Xina, que va passar per Itàlia i que el mes de març de 2020 ens va fer tancar tots a casa, on és, ja ha desaparegut o encara volta? Després d’aquesta van venir més versions, la britànica, la de Sud-àfrica, la de Brasil... Més endavant van posar-hi noms de lletres de l’alfabet grec, les més populars la Delta i l’actual Òmicron. Per evitar la transmissió ens van confinar, ens feien seguiments per tallar la cadena de contagis. Més tard ens van obligar a portar mascareta, primer de roba, després quirúrgica i ara FFP2. Podíem sortir unes hores per anar a passejar el gos i fer esport amb el temps i segons la variant, aquestes mesures s’anaven relaxant fins que, vinga, ja hi som, tornem-hi. Per detectar si estàvem infectats en el CAP ens feien PCR fins que no van donar l’abast, ara són testos d’antígens. La saturació dels llits d’hospitals, les UCI, la falta de metges, d’infermeres, una, dues, tres dosis de la vacuna Astrazeneca, Moderna, Pfizer... Tancaven restaurants, després ara els limiten, la crisi econòmica, la social ... Els negacionistes i els antivacunes. Si una cosa és certa en tot això, segons evidència mèdica i estadística, és que el virus existeix i que les vacunes semblen efectives.

Fart de conviure amb aquesta realitat, per uns moments, voldria fer un exercici de memòria i m’agradaria anar uns anys enrere, quan de petit els problemes sanitaris de la població eren uns altres. Avui no veig a cap nen portant aquells parches que curaven l’ull vago, tampoc mussols ni lleganyes que enganxaven els ulls, ni cotó fluix pel mal d’orella, ni tires de paper reactiu per a controlar l’acetona. Què se n’ha fet dels supositoris? I de les injeccions a les galtes del cul? Terribles! Per recuperar-te de tot això i altres rareses et deien que havies de prendre calç i vitamines i menjar turbes i cervellets. Quina angúnia! Ha! I sabeu com van erradicar, les galteres (o paperes), la rubèola i el xarampió, doncs simplement amb vacunes. Evidentment, els problemes eren uns altres, però els vàrem deixar enrere. Avui m’agradaria ser optimista i pensar que d’aquesta ens en sortirem ben aviat.