Avui parlarem d’ella, de l’amiga que sempre era pertot arreu quan hi havia una moguda. Podria dir-se Esperança. Ella és intel·ligent i simpàtica. És una persona ben formada i molt educada. És empàtica i solidària. És amiga de les seves amistats i alegre per naturalesa. Potser més que la majoria de les persones que conec. Ella sempre ha cregut en la bondat humana.

La seva feina té un rerefons social. I l’ha exercit sempre amb professionalitat, generositat i altruisme. Parlem d’una professió que porta inherent uns requisits bàsics imprescindibles i que fan que no pugui ser feta per qualsevulla persona. Ella és mestra, de les vocacionals. I sempre té molts projectes al cap i gens de mandra al cos per dur-los a terme. La seva il·lusió sempre ha estat voler veure els infants feliços i adquirint, no només coneixements sinó també valors i actituds positius davant la vida. Pensa que la societat serà feliç en la mesura que els infants es desenvolupin en una societat que també ho sigui.

Amb el temps ha adquirit experiència i s’ha fet estimar, tant pels pares com pels seus alumnes i els seus companys. Però fa dos anys va arribar al món un coronat petit que la va obligar a canviar el seu estil de vida i de treball. Li va fer canviar la relació amb els companys, els alumnes i els seus pares. Varen aparèixer la distància de seguretat, el zel per la higiene de les mans, l’ús correcte de les mascaretes i la ventilació. En el seu vocabulari, varen començar a aparèixer paraules noves com ara, confinament, coronavirus, Covid-19 i aïllament, entre altres.

De tarannà positiu, no va perdre mai el somrís dels seus llavis tot i que la seva expressió facial era menys distesa. Se sentia cansada, com desanimada i molt sovint sola o aïllada. Anar a treballar ja no era el mateix. La relació amb els seus alumnes ja no era tan cordial i propera, havia de ser més continguda i distant.

L’empatia persistia. Els infants ho notaven i també volien tenir-la a la vora.

Ella, la meva amiga, en plena maduresa personal i laboral s’ha vist obligada a canviar l’estil de vida i de treball, de vegades de forma molt sobtada. Tants canvis no poden ser bons, deia un dia. Però s’han de fer i es faran ben fets, assegurava. Això li ha passat a tothom, i tothom ho porta com pot. Uns més bé i d’altres que no ho suporten. Uns tiren endavant i els altres s’aturen. Hi ha moltes persones que s’han aturat definitivament o quasi definitivament, perquè els ha fallat la salut, la física o l’emocional, per culpa d’aquest gran enrenou.

Aquestes són èpoques de canvi i de resiliència.

No són moments senzills per a ningú. La meva amiga ha decidit molt honestament, tal com és ella, deixar la seva feina i que una altra persona la rellevi. Creu que no és bo perpetuar-se, que cal adaptar-se als canvis i saber gaudir dels petits regals que la vida ens dona diàriament.

Diuen que el coronavirus ha vingut per quedar-se. Si això és així, haurem d’aprendre a conviure-hi sense que ens faci mal, ni físicament ni emocionalment. La meva amiga sap com es fa això. Diu que comença per fer un exercici de sinceritat davant d’un mateix i actuar en consciència i en conseqüència. I nosaltres ho haurem après tot parlant d’ella. La meva amiga també es podria dir resiliència.