Si a principis dels 2020 algú ens hagués dit que arribava una epidèmia que es convertiria en tan bèstia i tan «pan» com per encomanar a tota la població mundial, li hauríem recomanat que abandonés la lectura de best-sellers de ciència-ficció, que es donés de baixa de la subscripció de Netflix i que deixés la ratafia per a celebracions especials en lloc de prendre’n a diari.

El cas és que ja fa gairebé dos anys dels profetes que es fotien de les llunyanes animalades dels xinesos i dels descontrolats italians que tot ho exageren. Dos anys que vam sentir o vam fer de tertulians i cunyats dient que «això nou seria com una grip i que no n’hi havia per a tant».

I aquí seguim. Amb la mascareta posada, a dintre, a fora, a vegades a dintre i a fora. Els que volem creure, és clar. Els que confiem que hi ha un ordre i unes instruccions a seguir si volem prosperar com a societat cohesionada. Els altres, els que no se la posen, els que no es vacunen, semblen funcionar a part del món. Suposo que són els que neguen l’existència de la pandèmia i no són solidaris amb els esforços, per bé que quan emmalalteixen demanen ser tractats amb la mateixa cura i eficiència que qualsevol altre mundà.

Servidor a qui – com suposo que a la majoria de conciutadans – les agulles l’esgarrifen des que era petit, tampoc hauria cregut que en un període de nou mesos visitaria tres vegades el Molí de l’Anguila per tal que li clavessin el mateix nombre de xeringades, ni que sortiria d’aquelles instal·lacions amb un somriure a la boca, feliç de la perfecta organització, de l’inexistent temps d’espera, de la professionalitat i agilitat dels sanitaris i sobretot orgullós de viure en un país que destina part dels impostos a la sanitat pública, a la lluita contra una pandèmia del tot desconeguda fins fa menys de dos anys.

Absolutament meravellat per la gran gesta dels científics i laboratoris que han aconseguit en tan breu espai de temps un antídot contra la màquina de matar en què s’havia convertit el virus. I qui no ho recordi o no vulgui creure-ho, que agafi les hemeroteques i llegeixi el nombre de morts dels inicis de l’epidèmia especialment entre la gent gran.

Tot plegat per dir que el dolor que sento al meu braç esquerre i el pioc en què m’he convertit aquestes últimes hores són uns diminuts entrebancs al costat de l’infinit agraïment que tinc cap a totes les persones que es cuiden de cuidar-nos.