La construcció de la Sagrada Família de Barcelona va ser, durant anys, l’obra de la seu predilecta dels catalans. Aquell projecte interminable que, si no hagués estat per la pandèmia, hauria perdut aquest títol honorífic en acabar-se el 2026, coincidint amb el centenari de la mort d’Antoni Gaudí. Però sense turistes, no hi ha ingressos. I sense diners, la construcció va a un altre ritme. Una situació que només podria resoldre «un miracle» –només faltaria– com reconeixia temps enrere Esteve Camps, president delegat de la Junta Constructora.

A Figueres, també tenim les nostres particulars obres de la seu. En plural, perquè fa temps que s’acumulen carpetes amb projectes eterns. Ara, el govern de l’alcaldessa Agnès Lladó s’ha atrevit a desempolsar el futur de la plaça de Braus per recuperar aquest equipament com a espai d’oci. És d’agrair que reconegui que no és «un tema urgent» per a una ciutat que acumula moltes altres mancances. I menys quan porta inactiu per les funcions taurines des del 20 d’agost de 1989 i, des d’uns anys més tard, acumulant decadència. Però aplaudeixo que digui que és «una oportunitat» per caminar cap a un turisme sostenible amb aportacions dels fons Next Generation.

Recuperar per a la ciutadania aquest recinte nascut de forma provisional el 1886 impulsat pel farmacèutic Pau Gelart i inaugurat el dia de la Santa Creu de 1894, seria una gran notícia. També pot representar una bona oportunitat per sumar esforços entre les diferents forces polítiques de la ciutat. La majoria d’elles, quan han ocupat l’alcaldia, s’han afanyat a presentar projectes o a convocar concursos d’idees que no han passat de bones intencions. La posada al dia de l’espai i dels seus usos hauria de reactivar la zona i dotaria Figueres d’un necessari equipament cultural polivalent. Potser ha arribat l’hora d’agafar el bou per les banyes.