L’admirat Josep M. Salvatella (Llançà en vint llibres, La Farella, febrer 2019) escrivia que «Si un poble es pogués valorar pels llibres que ha inspirat, el nostre ocuparia una plaça destacada». És ben cert que al catàleg de títols sobre temàtica diversa que hi enumera i comenta, podríem afegir la literatura generada per il·lustres estiuejants (Pere Calders, Palau i Fabre, M.A. Anglada, M. Vayreda…) o amants de la vila com Domènec Moli o el mateix Salvatella. A la cloenda del seu article diu quelcom irrefutable: «Un poble és realment important quan la seva gent el recorda sempre i el du a dins del cor».

Dit això, crec que els seus veïns de badia –els port-selvatans– són mereixedors d’un elogi com a mínim dels mateixos quirats, i no tan sols pel fet que aquest municipi hagi estat també inspiració d’un estol d’escriptors de tres estrelles (J. Sebastià Pons, Joan Margarit, Alexandre Plana, Josep Pla, J.V. Foix, Tomàs Garcés, Josep M. de Sagarra), sinó per la singularitat del nombre d’historiadors i cronistes d’una antiga zona costanera a qui una cèdula del rei Carles III va segregar de Selva de Mar per a major honor i profit dels nous vilatans i els seus descendents. El relat del costumisme selvatà pren color de la mà d’un indígena, Antoni Costa, a la seva única novel·la (Jepic. Port de la Selva 1925) en què es barreja un drama mariner amb pinzellades «de fet i de mel», de les quals m’atreu el lèxic dels infortunis de la vinya («Gropades, poc peix, i les vinyes dels costers per Sant Baldiri se’n feren l’estella»; «cabrots de raïm d’una vinya abandonada»).

Amb arrels familiars al Port, l’insigne portbouenc Frederic Marès va escriure en tres parts una història completa del poble des de l’era megalítica, sense bandejar els incidents al segle XVIII amb els habitants de Selva de Mar (Port de la Selva. Notas históricas, 1970-1971). S’ha de considerar Josep Mallol Oriol (1922-2008), el popular Valentí, l’historiador, folklorista i cronista oficial de capçalera; un pescador que va dedicar un terç de la seva vida a escriure vint-i-tres llibres que per convenció es publicaven la diada de sant Baldiri (Armen Rodas, 1974; Contes vora el foc, 2000). Al pròleg del darrer treball, va deixar manifesta el propòsit de la seva tenacitat: «Ja he arribat al vint-i-cinquè [incloent dos opuscles], em trobo gran i cansat. Aquest l’he fet amb més estimació perquè és del poble –tots ho són del poble– però aquest són coses antigues, costums, balls, pesques i altres coses que si no les hagués fet es perdrien per al poble, així queda documentat per a casa nostra».

La Guerra Civil és matèria especial de recerca del Port, i en aquesta faceta destaca la tasca del periodista Vicenç Relats, un vallesenc enamorat de la vila: El Port de la Selva sota les bombes (2013), El Port de la Selva després de les bombes (2016), que conté el corprenedor poema Partença del soldat Sebastià Falcó, que va morir el 1938 a Artesa de Segre. Relats completa –per ara– una trilogia amb Somiant el retorn (2020), on rastreja les vivències a l’exili del darrer alcalde republicà del poble: Jaume Massot (de sobrenom en Cai). El polifacètic port-selvatà Isidre Corominas aporta la narració original «de pell de gallina» del jove soldat Joan Nadal: La lleva del Biberó no fou possible (2016).

El mateix Isidre Coromina va reeixir, amb un notable recull documental (La mar d’Amunt. El Port de la Selva. Un caràcter comú, un tarannà i una forma de fer de tot un poble, 2015), en l’empresa de descriure la idiosincràsia dels port-selvatans que Josep Mallol havia explorat en la seva abundosa obra.

Tanco aquest article amb la referència a uns cronistes excepcionals: els trenta pupils, nois i noies de nou a catorze anys, del gran mestre d’escola Ernest Musquera (originari de Vilafreser, fou molt apreciat durant la seva dilatada etapa professional a l’Escuela de Orientación Marítima y Pesquera), sota la direcció del qual es va elaborar El Port de la Selva vist pels escolars, un llibre traduït al català (1987) del treball que el curs 1969-1970 varen presentar al concurs de TVE España vista por sus escolares.

En els pobles sense arxivers seria bo fomentar la figura d’un cronista remunerat (com el jutge de pau); i si no fos possible, caldria prendre nota del que foren capaços de fer amb tanta condícia i expertesa (amb un guia magnífic, això sí) una colla d’alumnes d’edats tan tendres que estudiaren i plasmaren el passat, la gent, el treball, les institucions, les tradicions i cultura del seu poble. I és que –com cantava Raimon a Jo vinc d’un silenci– qui perd els orígens perd identitat.