Passen els anys i l’evolució no s’atura per ningú. No? Segurs? Al nord-est de la península existeix una ciutat petitona on resisteixen els irreductibles figuerencs, persistint a continuar enclavats en un passat que mai tornarà i en una línia decadent sense aturador. I aquí estem, anar fent dia rere dia, preocupant-nos per assumptes tan cabdals com les caques de gos mentre que d’altres com el futur de la via del tren, els passos a nivell, saber què carai fer amb el castell o trobar les primeres pedres del que havia de ser el palau firal, continuen sense resposta.

Com s’ha arribat fins aquí?  

Primer de tot per la complaença de dirigents que es van sentir prou segurs que tot rutllava, sense preveure cap canvi tot i la desaparició de la indústria, apostant en exclusiva només cap al turisme sense tenir platges, és a dir, la Ciutat dels Museus. Estem a finals dels noranta, principis del segle XXI. Però allò no garantia la millora de vida dels seus habitants, ni les inversions en gaire cosa més que en botiguetes de souvenirs. Quantes oportunitats es van arribar a perdre! I quants joves van haver d’emigrar a la recerca d’oportunitats!

Fou llavors quan ens va caure del cel l’esperança, un alcalde jove i trempat que va guillar tot just començar quan les arques buides i la crisi econòmica li pronosticaren un mal futur. L’eixerit fou revelador amb lemes com «la Ciutat dels Detalls», i «Ciutat Florida», que amb el pas del temps s’han convertit en mofa al carrer.

Aleshores va aterrar d’accident, per fugida de l’anterior, una primera alcaldessa que li va tocar redreçar el que el seu antecessor havia fet malbé fins al següent alcalde accidental, de curta durada, arribant a l’actual alcaldessa, accidental com els dos anteriors, gràcies a una coalició de partits agrupats per l’animadversió cap a l’anterior alcalde accidental. En poques línies, he resumit una dècada que la podríem descriure com accidental, una dècada que si bé Figueres ha millorat en alguns aspectes, no deixen de ser les mateixes millores de qualsevol altra localitat.  

Arribats a aquest punt la reflexió que em faig és la següent: Figueres és conseqüència dels polítics, o els polítics són conseqüència de Figueres? Què és primer, l’ou o la gallina? 

Quan és l’hora de dirigir, o d’assaborir el poder, algunes persones, o líders, es poden deixar portar per l’ego i llavors ja no lluiten pels altres, sinó per ells mateixos. El pitjor és que la política no frena aquest tipus d’actituds, perquè en l’àmbit municipal es basa per arreplegar qualsevol cool per a una llista electoral sis mesos abans d’unes eleccions i tirar endavant a fer-se fotos i compartir el que sigui per les xarxes. La idea que s’ofereix de la política és que és el lloc de retratar-se, que és un lloc on es pot cobrar sense fer res i, per tant, estar en una llista electoral és una batalla d’egos tant sigui per assegurar-se un sou o per sentir-se important.  

Figueres ha estat bombardejada per cools i líders que l’han feta malbé, personetes que menystenen els aptes per la seva intel·ligència o  perquè els veuen com a adversaris, fins i tot com a enemics, i la prioritat és eliminar-los; líders que no accepten altres criteris que no sigui el seu, alguns fins i tot ganduls de mena. Per tal de continuar a la poltrona, sigui al govern o a l’oposició, són capaços d’empassar-se ètica i moral, mentir i malmetre la confiança als del seu voltant i encara més als seus amics.

Com volem que Figueres  tiri endavant? Tal com anem ja és una sort que funcioni dia a dia!  

Si volem un futur diferent per a Figueres, potser hauríem de qüestionar-nos si l’agudesa dels polítics actuals és conseqüent amb el que es demana d’ells. És molt demanar una mica de sensatesa?