Deien en altre temps que la lluna de gener era la més clara de l’any. També els estels, més brillants i rutilants ara que mai. Cauen les hores i passa el temps, silent. La nit s’ha estès sobre els vells suros i oliveres d’escorça rugosa. El rec baixa a les fosques, embardissat, Terrer avall, cap a Madres. Quanta calma sota les fulles, verd i plata, quantes paraules somortes, quantes dèries esvaïdes!
Recordo les nits de Sant Silvestre, vora el foc. Assegut ara a la porta, penso en el temps que passa rabent, vull dir les hores, els dies, els anys... «Volat irreparabile tempus», vaig llegir fa anys al voltant d’un rellotge de sol a Ripoll. Però també, més a tocar de casa, a Garriguella: «Qui té sol, què més vol?»...
Avui m’he acostat altre cop al mar. Amb què es pot pagar aquesta calma blana, en tombar el sol, tot mirant una barca que navega entre cap de Ras i el Castellar, amb vint metres d’aigua sota la quilla, mentre l’immens mirall xucla tots els colors de la posta?
Som a les minves de gener –o les seques, que diem aquí–, la mar uns pams avall, doncs. Venus, el fanal ponentí, llueix amb força inusitada, per damunt de les muntanyes fosques. Recordo ara que Joan Maragall va escriure un poema amb aquest títol, «Les minves de gener», on deia: «La primavera és lluny del temps endintre, / però un dia com avui n’és la promesa. / Si promesa tu em fossis, estimada, / ja cap mena d’hivern en mi cabria, / ni ara, ni després, ni mai, que portes / tu dintre els ulls la primavera eterna»... El poeta es casà amb Clara Noble, filla de pare anglès i mare andalusa. Ell tenia llavors trenta-un anys i ella, divuit.
Possiblement aquestes calmes de gener, amb la seva bonança, van propiciar el miracle de Sant Ramon de Penyafort, que celebra la seva festa l’endemà de Reis i, segons sembla, fou el primer windsurfista de la història. El cas és que acompanyà Jaume I a la conquesta de Mallorca i allà el rei s’encapritxà d’una dama aragonesa, més bella que casta. El sant li demanà que trenqués immediatament aquella relació de luxúria i pecat i, com que el Conqueridor se’l va escoltar xiulant, Sant Ramon, tossut com era, va agafar un tauló, amb el gaiato i el mantell va fer la vela i amb la creu, el timó. Al cap de sis hores era de retorn a Barcelona. Vegeu com anava tot plegat, en aquell temps…
Aviat serà Sant Vicenç, patró de Llançà, el 22 de gener. Una butlla del papa Benet VI ja ho esmentava: «Eclesiam Sancti Vicentii quae est in valle Lanciani»... Temps de garotes també, ara al gener. Abans es pescaven amb el gànguil o, més modestament, amb una canya esquerdada de la punta i un tap de suro a dins, l’engroter. O amb el ganxo de ferro de dues puntes. Les garotes foren dites engarotes també al meu poble, o engrotes, garoines, oriços, bogamarins, en altres llocs de la nostra costa. Els vells, que se les menjaven sucant-les amb un tros de pa, anomenaven les garotes «agulles d’enfilar vi». Per alguna cosa ho deien, no?...
