Ara és un bon moment per recordar que no tots els infants tenen les mateixes oportunitats. No tots tenen una família que en pugui tenir cura, n’hi ha que no tenen una llar i una família que els pugui fer créixer. Estan en situació de risc d’exclusió i una mesura per pal·liar-ho és l’acolliment familiar. L’acolliment té lloc quan hi ha una situació familiar que fa que els infants hagin de viure fora de la seva família biològica. És una mesura temporal que els ofereix un entorn familiar fins que acabi la situació que ho ha provocat.

La família acollidora fa de família d’origen i els dona l’amor, l’educació i la seguretat que la seva no els pot oferir. Tot i que el infants i adolescents no visquin amb la seva família d’origen, això no vol dir que es trenquin els lligams afectius. La família acollidora és la responsable de vetllar pel desenvolupament i la correcta formació de l’infant que viu en el nou nucli familiar.

El tipus d’acolliment depèn de les necessitats de l’infant i de la situació de la família biològica. N’hi ha d’urgència i de diagnòstic. Dura fins que s’estudien i es resolen els motius que l’han provocat. Es dona en infants fins als sis anys. També hi ha l’acolliment de curta durada, que no arriba a durar dos anys, moment en què l’ha de retornar a la seva família d’origen. Un acolliment és de llarga durada és aquell que dura més de dos anys. El retorn a la família d’origen té lloc quan aquesta ha solucionat el problemes que el varen ocasionar. També hi ha l’acolliment de caps de setmanes i de vacances, que es dona en infants que tenen nou o més anys que viuen en centres residencials i necessiten d’un ambient familiar. La família col·laboradora i l’infant conviuen els caps de setmana i durant les vacances escolars. Dura fins que es considera que ja no li cal. Una altra fórmula és l’acolliment en unitats de convivència i d’acció educativa. Està destinada a infants i adolescents tutelats que tenen necessitats educatives especials, malalties cròniques i/o trastorns de conducta i també per a germans que necessiten d’una atenció més especialitzada. L’entorn familiar d’acollida ha d’estar preparat per poder garantir l’acompliment de les seves necessitats especials. Un acolliment es converteix en permanent quan es preveu que el desemparament de l’infant i/o adolescent serà definitiu i es considera que aquesta és la millor fórmula per a ell.

Els infants que necessiten acolliment han viscuts situacions difícils, amb separació de la seva família d’origen i estan en situació de desemparament. Són infants i/o adolescents molt diferents, ja que inclou des de nadons fins a joves de divuit anys, que poden provenir de cultures molt diverses i amb estructures familiars molt diferents –n’hi ha que estan sols i d’altres que tenen germans–, i alguns poden presentar necessitats educatives molt diverses provocades per causes molt diferents.

L’acolliment infantil és un acte generós i valent, que necessita d’una família preparada i oberta per dur-la a terme. Perquè si l’acolliment ja implica donar el millor de cada família a l’infant, aquesta també ha de ser capaç de pensar en què pot arribar el moment d’haver de renunciar a viure amb ell sense deixar d’estimar-lo mai.