Sense ells, no existiríem. Són el nexe amb el passat i ens han permès viure el present. I, malgrat tot, estem complicant com mai el seu futur immediat. Els canvis de la nostra societat, dels models familiars i de les relacions humanes sovint ens aboquen a oblidar-nos de la nostra gent gran. Quin gran error. La pandèmia ha tornat a visibilitzar la fragilitat d’aquest col·lectiu, però també –reconeguem-ho– la seva resiliència. Ja voldríem tots nosaltres tenir la seva capacitat de resistir i de superar les adversitats amb una demostració tan generosa d’actitud positiva.
Així i tot, la nostra gent gran té un nou repte segurament menys visible i menys mediàtic davant seu. Una situació que no superarem amb enèsimes dosis de vacunes, malgrat que la situació sanitària hagi accelerat els seus efectes. Es diu obsolescència social programada i és fruit de l’escletxa digital que es dispara entre les persones de més edat. Una nova forma de marginació que afecta set de cada deu integrants de la part més fràgil i vulnerable de la nostra societat.
Ara fa un segle, els fabricants de bombetes es varen posar d’acord perquè els seus productes tinguessin una durada màxima de mil hores. Una pràctica que no perseguia oferir més qualitat als clients, sinó ampliar els guanys de les empreses amb un mètode senzill: comprar, tirar, comprar.
L’obsolescència social programada és el nom que s’ha donat a la situació de la nostra gent gran davant la digitalització i la deshumanització d’alguns serveis. Gestions que ens poden semblar simples, com operar amb el banc o demanar hora al metge, ja són quasi inabastables per a molts d’aquells que van construir la nostra societat. No sé com ho veieu vosaltres, però trobo incongruent que perquè puguem avançar ens deixem pel camí aquells que ens han permès arribar fins aquí. Avui són ells, demà podríem ser nosaltres.
