Cala l’Alguer, per a qui no la conegui, és una petita platja d’entorn urbà, entre el camí de ronda del Port de Llançà a Grifeu, orientació est. Té una longitud de 60 m i una amplada mitjana de 10 m. La sorra és tipus mitjà, amb roques.

L’altre dia vaig tornar a la Cala l’Alguer (me l’he apadrinat) a veure què hi trobava. Ara sé que a la tardor, amb les tempestes, el Mar es neteja per dintre i escup els residus humans, així que hi vaig sovint per ajudar-lo, agrair-li la feina i demanar-li perdó. M’he fet amiga del Mar, em sembla molt penós que després de fer la feina d’expulsar els nostres residus, hagi de tornar a empassar-se’ls altre cop. Ara entenc que el Mar és més que aigua salada on refrescar-se a l’estiu o per lliscar una estoneta la superfície amb pedalos o caiac, que hi ha un món submarí desconegut, aquí mateix, al Mare Nostrum. I la platja, la platja on m’estirava a llegir i prendre el sol, ara és un ésser viu; la respecto, la netejo, l’observo i aprenc. Sé que el Mar té els seus cicles vitals.

Finals de novembre, miro la platja des de dalt, i tota la sorra està mullada, de color fosc, però quan m’hi apropo resulta que no és sorra mullada, són fulles seques de posidònia!, i entre la fullaraca, algues, trossos de posidònia viva arrencada del fons, ous de rajada i de tauró, boles de Neptú, gorgònies... Durant la tardor i l’hivern no hi ha visitants a la platja, la troben bruta i que fa mala olor, olor de Mar.

En menys d’una hora recullo diverses peces de plàstic, fibres de roba i cordes, i 6 llaunes, mig desintegrades. Tot el que trobo és retornat pel mar, ni una burilla! M’enfilo a unes roques, i hi trobo suro blanc (Porexpan)! Des de petites boletes fins a trossos de més de 10 cm. Això no ve del Mar, estan nous, no hi ha desgast. Això ve de l’entorn urbà. Recullo, documento i reciclo. Marxo pel camí de ronda intentant no mirar a terra per no veure més deixalles...

La resta del dia em segueix rondant pel cap el tema del porexpan a les roques, i ho acabo relacionant amb un puf; un puf d’aquells que, quan t’hi asseus, t’envolta tot. I també recordo les petites boletes escapant-se per tots els minúsculs foradets de les costures. Boletes molestes, pensàvem, però poc més, ignorants del seu perill mediambiental. I és que en ser tan petites viatgen llargues distàncies, tant per rius, per mars, com per l’atmosfera, i acaben al fons del mar, on van desprenent substàncies tòxiques, contaminants de la seva composició, però a més, com són com esponges, absorbeixen grans quantitats de contaminants, que els animals marins ingereixen, i en menjar els peixos, nosaltres també.

Busco informació d’opcions ecològiques per al farcit dels pufs, i rebo infinites ofertes per comprar suro blanc. Entro a totes les pàgines i llegeixo: fabricants, distribuïdors, venedors, blogs de porexpan, blogs de pufs... I arribo a la conclusió que el suro blanc «és un material imprescindible per la seva extraordinària resistència a l’aigua i a la fricció mecànica i tèrmica, a l’envelliment, i que es descompon lentament. I per les seves excepcionals propietats s’utilitza en la construcció, aïllaments, medicaments, embalatges i envasos de menjar entre altres».

O sigui, que les bondats d’aquest material són, precisament, els pitjors efectes secundaris pel nostre Planeta i el nostre cos. No es desgasta ni per fricció, ni per la calor del sol, ni amb l’aigua. És indestructible!

Torno a buscar entre les pàgines dels fans del porexpan a veure si hi trobo alguna menció sobre el greu impacte mediambiental, alguna frase, per petita que sigui... No només no trobo res, sinó que hi ha llocs on llegeixo que és un material 100% reciclable; això si arriba al lloc per reciclar, ja que la majoria es perd pel camí...

Potser hauríem d’exigir una llista d’efectes adversos, com en els medicaments: «Nociu per al medi ambient i els humans: pot provocar càncer, afecta el sistema nerviós...».

Segueixo investigant i resulta que les safates i envasos de menjar per endur, de suro blanc, són una de les principals causes de transmissió del plàstic al nostre cos:

Els productes químics que contenen aquest tipus d’envàs es transmeten als aliments (congelats, carns, peixos, fruites o verdures), que més tard ingerirem, amb els químics inclosos.

Hem de canviar la mirada, una safata de suro blanc plena de pits de pollastre, NO és còmode ni sostenible, i el porexpan és un gran perill pel nostre Planeta. És un verí. Creiem que hem guanyat amb comoditats, i el que hem guanyat és un alt risc per la nostra salut.

Ah, per cert, pots farcir un puf amb tires de paper de diari.

No està tot perdut.