Potser és a principis de cada any quan hem d’intentar agafar embranzida per passar els 364 dies restants del que en queda. Pot resultar un tòpic, però no ho és. Aquests dies no han estat gaire bons, acceptem-ho. S’han desitjat bons auguris per a aquest 2022, missatges, correus, WhatsApps o altres xarxes socials per enviar a la família, amics, coneguts i saludats, però tots sabem que no han estat gaire bons..
Llegia fa pocs dies que la pobresa extrema a Catalunya s’ha duplicat en la darrera dècada, i això significa que el percentatge de catalans que les passa magres és molt superior –entenem que les gradacions en el benestar també han anat a la baixa– i, per tant, un país més pobre també és un país menys feliç, amb excepcions, evidentment. Igualment, en el moment d’escriure aquestes ratlles tenim els hospitals amb augment de malats de covid, toc de queda i contagis disparats.
Per això l’embranzida des del principi d’aquest 2022 és imprescindible. Hem de creure que és possible i intentar per tots els mitjans, i en la mesura que puguem, que es reverteixi la situació. Estic convençut que algunes de les coses han de millorar en matèria sanitària, però també en molts altres ordres de la nostra vida quotidiana, sobretot en aquells aspectes en què hem vist com reculàvem.
Agafar embranzida per afrontar tots els problemes que de ben segur ens vindran a sobre, que se’ns acostaran i ens posaran a prova; per plantejar-nos el futur a curt, mitjà o llarg termini. Intentar que aquells bons propòsits que ens fem cada any nou –com deixar de fumar, fer esport o estudiar idiomes– siguin més i tinguin un recorregut llarg i, sobretot, satisfactori tant a nivell personal com col·lectiu.
I sobretot no defallir, no rendir-se, com diria Camilo José Cela; fer de la constància una virtut, cosa que em recorda una frase final d’una pel·lícula que venia a dir «al final tot anirà bé, i si no va bé és que no hem arribat al final». És això, ras i curt. Feliç 2022 d’avui endavant.
