Aquests dies nadalencs, passejant per un carrer, vaig topar amb una pintada a la paret. Era una d’aquelles pintades prescindibles, malgirbades, que embruten el paisatge urbà i el fa més feixuc, hostil i incòmode. La pintada en qüestió, signada per la branca juvenil d’un partit polític, exhortava un contundent «Ho volem tot!». Clar, en un moment on allò típic és augurar bons propòsits per a l’any nou, em va cridar l’atenció i, al mateix temps, em va venir ràpidament la connexió amb el fantàstic darrer disc d’en Joan Dausà, que es titula Ho tenim tot!.

Faig parèntesi. És innegable que a Catalunya tenim músics de gran qualitat. A vegades, perquè som un país així, no ens n’adonem i inclús, en alguns ambients, es critiquen o menystenen per envegetes o ves a saber per què. Des de Rosalia, passant pel propi Dausà, Rigoberta Bandini, Sílvia Pérez-Cruz o el reeixit mestre empordanès Marc Timon, per citar-ne només d’actuals. En qualsevol cas, també des del punt de vista musical, podem anar amb el cap ben alt pel món. Tanco parèntesi.

Torno a Dausà. S’ha de reconèixer l’habilitat del músic de l’Hospitalet, exalumne de Thau de Joan Triadú i que tant ens fa gaudir –afortunadament molt sovint– des de sobre els escenaris de la nostra comarca, per fer emergir cants enginyosos. A l’inici d’aquesta pesada pandèmia, als balcons del país ens conjuràvem tots plegats amb aquell «Tot anirà bé»; títol de la cançó que Dausà va compondre, en època prepandèmica, quan la seva filla petita va tenir un problema de salut que es va resoldre.

L’inconformisme d’aspirar a voler-ho tot no ha de ser necessàriament negatiu. Segurament el debat rellevant seria posar-nos d’acord en saber, exactament, què caram és el que volem. Intueixo –potser amb un excés de prejudicis per part meva– que amb l’autor o autora de la pintada tindríem alguna discrepància. Qui sap.

En qualsevol cas, jo em sento més còmode amb aquest «ho tenim tot». Perquè és evident que sempre podem millorar, progressar i, enguany, a més, no podem ni dir massa alt allò típic d’«almenys tenim salut».

De mancances. n’hi ha i n’hi haurà sempre. Però en el rerefons d’aquest «ho tenim tot» s’hi traspua una actitud positiva, d’optimisme, de recuperar un somriure. De llibertat.

L’actitud és aquella d’un gran amic meu –també músic de la comarca– que, després d’un àpat ben acompanyat, exclama satisfet un «ai, que em trobo bé!». Amb poc es diu molt.

I si ho tenim tot, què volem per al nou any? Doncs només cal rellegir aquell poema de Pere Quart, on Déu li pregunta: «I tu, què vols?», i la resposta és un llarguíssim reguitzell de monosíl·labs senzills: «...Un xic de son/ i un poc de llit./ Un xic de set/ i un poc de vi/ i un poc de llet./ I un poc de pau...». Sense excessos, una mica de tot i no massa de res.

Lluny de caure en el desànim i la preocupació –potser inevitable–, aspirar a l’optimisme per aquest nou any és la millor recepta per a tota la resta de cabòries. Perquè, de fet, ho tenim tot. Només ens cal anar-ho a buscar. Bon 2022 a tothom!