De la lectura del llibre L’infinit dins d’un jonc, la invenció dels llibres al món antic, d’Irene Vallejo (Saragossa, 1979), de Columna edicions (Barcelona, 2020), us en vull compartir les meves reflexions; és un llibre que s’està traduint a vint-i-set idiomes, i ha conquistat els lectors de manera inaudita. Unes reflexions que comencen amb els papirs d’Egipte i la Gran Biblioteca d’Alexandria.
«Allà (aquí), a la vora del mar Mediterrani, hi va néixer la primera cultura que va voler acollir els sabers de tota la humanitat. Aquesta fantàstica ambició heretava l’afany d’entrar en contacte amb els altres, al qual Heròdot va dedicar la seva vida i que va esperonar Alexandre en la seva galopada amb rumb als confins de la terra. Tal com recorda el mestre George Steiner, Heròdot va plantejar la qüestió quan va afirmar: «Cada any enviem els nostres vaixells, amb un gran perill per a les vides i unes grans despeses, cap a l’Àfrica per preguntar: qui sou? Com són les vostres lleis i la vostra llengua? Ells no han enviat mai cap vaixell a preguntar-nos a nosaltres». Després de les tauletes de Mesopotàmia i dels rotlles de papir d’Egipte, molt més tard es van confeccionar llibres, primer de pell i, després que ens arribés el paper de la Xina, amb fulles i llom, tal com els coneixem nosaltres. Un invent del segle II abans de Crist, que va conviure llarg temps encara amb els rotlles, molt més difícils de guardar i de transportar. «Sabem que el còdex (llibre) va anar guanyant terreny al rotlle gràcies a la decidida preferència dels cristians. Víctimes de persecucions durant segles, obligats a buscar amagatalls i a interrompre bruscament les seves reunions, s’organitzaven en grupuscles clandestins. El llibre de butxaca era més fàcil d’amagar de pressa entre els plecs de la túnica». Neixen els llibres com ara els coneixem.
Durant molt de temps, els llibres van circular de mà en mà dins dels cercles tancats de les amistats i les clienteles més exclusives. No hi havia gaires persones capaces de llegir. És a partir del segle I aC que tenim constància de les primeres llibreries. Abans tots els papirs, tauletes o rotlles estaven en les biblioteques escampades per tot l’Imperi romà. El paper, la impremta i la curiositat alliberada de pors i pecats ens conduiran als llindars de la modernitat.
El meu primer contacte amb una llibreria va ser a Can Geli, a Girona, de jove seminarista, el 1958: una casa amb accés per dos carrers, i com un tub ple de llibres de dalt a baix; possiblement ordenats, però per a mi, com un magatzem on sempre hi trobava el llibre que necessitava. El caos de les llibreries s’assembla molt al caos dels records. Els passadissos, les prestatgeries, les sales, són espais habitats per la memòria col·lectiva i per les memòries individuals. De la meva etapa a Figueres he sentit explicar com a Can Canet hi havia una rebotiga on es podia trobar llibres «prohibits», i es feien les tertúlies literàries i polítiques del moment. «En èpoques tiràniques, les llibreries solen ser llocs d’accés a allò prohibit i, per tant, desperten sospites». Les llibreries sempre han sigut un refugi assetjat. Encara ho són. Els llibreters es defineixen com a metges sense bata, però no es pot descartar que en males èpoques s’hagin de posar armilla antibales a la feina. Els llibres tenen veu i parlen salvant èpoques i vides. Les llibreries són els territoris màgics on, en un acte d’inspiració, sentim els ecos suaus i crepitants de la memòria amagada. Lamento que a Figueres hagin mort llibreries com la Lara, Can Mallart o Can Masdevall. En Mallart va ser el meu refugi en els anys que vaig viure a Figueres. Quan un refugi com aquest tanca les portes, experimentem una solitud estranyament desagradable. Ja ho sé que n’han nascut d’altres, i cal alegrar-se’n, però els records i moments passats allà no s’obliden.
Ara, al Baix Empordà, la meva llibreria de referència és l’Espai Vitel·la, a Palafrugell, que més enllà de l’amabilitat i l’eficiència de les llibreteres, organitzen presentacions de llibres i exposicions en un ampli espai, ben diferent del meu record de Can Geli.
Irene Vallejo es defineix en aquest seu llibre, com «hereva d’aquelles dones que des de sempre han teixit i desteixit (com Penélope) històries. Escric, - diu - perquè no es trenqui el vell fil de veu». Les dones, modistes de paraules, que han debanat històries al mateix temps que feien girar la filosa o feien anar la llançadora del teler. Elles van ser les primeres a plasmar l’univers com malles i com xarxes. Nuaven les seves alegries, il·lusions, angoixes, terrors i creences més íntimes. Tenyien de colors la monotonia.
Sense els llibres, les millors coses del nostre món s’haurien esfumat en l’oblit. Un llibre és sempre un amic, i un bon regal per aquestes festes, i per tot l’any.
