23 desembre 8 a.m. Aquesta nit només dues miccions fora del llit, sort que la bufeta encara és mig buida i puc omplir el potet per anar a satisfer les demandes semestrals del meu uròleg, l’amic Sirvent. Avui la sala d’espera és plena, més dones que homes als bancs del «si no fos». Surto content com un gínjol. Com que tinc el buc buit, em ve de gust un cafetot i un xuixo de crema. Fuig! El cardiòleg me’ls té vetats. Em conformaré amb el cafè en càpsula deca amb llet descremada i una ullada fugaç a l’entrepà de botifarra negra del client del costat. Vaig al Local Social dels Avis del poble, llegeixo el diari i res no ha canviat: apujaran les pensions només un 0,1%. Es veu que és una mesura preventiva del Departament de Salut Mental, ja que amb l’augment del 5% de l’any enrere es varen desenvolupar ludopaties atípiques entre els pensionistes de més de 80 anys.

Del diari d’un pensionista

Avui les partides de dòmino i del canari seran més curtes: toca anar al jardí municipal a veure les curses de rollators i de cadires elèctriques dels atletes del geriàtric menys discapacitats. A la del caminador, hi participa la meva cosina Rosita, no li puc fallar, i per ara tinc bones gambes. No em puc pas queixar!

Arribo a casa i em poso les gotes de la conjuntivitis crònica, prenc la pastilla del Zitron, m’afaito sense after-shave i escampo la crema combativa de l’èczema de pallasso, l’únic record facial intacte de joventut. La meva cuidadora del pis de dalt toca el timbre, entra amb una safata revestida amb paper d’alumini, tot de la marca Spar, que sembla que significa ‘avet’ en neerlandès, i vol dir ‘estalvi’ en alemany. Avui patata i pastanaga bullida i lluç a la planxa. La Lupita és molt afable, però encara no he tastat els seus plats de cuina asteca picants. Abans de l’àpat em talla les ungles dels dits, peus i mans, i m’hidrata les plantes que la podòloga ha de refregar i polir demà. Escolto el temps per TV3, després el miro per la finestra, però el cel és ara fosc pels estols dels estornells. Becaina. Vaig a fer un volt pels carrers on encara toca el sol solet i em trobo amb la Demètria tot gemegant: ha de comprar els regals del Tió per als nets i la neboda fillola, i no té cotxe per anar a Jewishtown a treure calerons del caixer que aquí ens han pispat.

Truco a la Lupita, que s’ofereix a acompanyar-la en el seu Polo VW de matrícula rovellada, amb el segell d’ITV caducat. Déu nos en guard!

Vespreja. Soc al Bar de Ca l’Àngel guaitant el partit del Barça de fèmines. Sona el mòbil, missatge de la xarxa de Iaioflautes. Demà, dijous, toca anar al mercat de Figueres a protestar amb matraques i timbals. Per sort en Raimundo Macau ja té llogada una tartana solidària per anar-hi quan cal, just com en els temps d’abans. Els serveis de la Sarfa també són de lluna minvant. Retorno decebut a la meva llar: les noies blaugranes s’han deixat guanyar pel Terol F.C. fins que Laporta no les faci nòmines de professionals. Em preparo la sopa de farigola, la poma fuji i el iougurt sense lactosa, una menja agradosa si anés seguida del conyac de la bota de roure del padrí Joanet. Em poso la bata i el pijama estampat d’estels llampants. Miro el darrer capítol de la desena temporada de No Tits, no Paradise! (Sin tetas no hay paraíso). Em poso els auriculars per no destorbar amb el volum massa alt els veïns del primer segona, que fan feina estressant de proliferar.

11 p.m. Em raspallo les dents amb bicarbonat, prenc el còctel de la Mormon de 20 mg amb el comprimit de Dopelamina, i la darrera untada de pomada oftàlmica de parafina. Demà serà Nit de Nadal. Acluco els ulls i reso el rosari de la nova aurora pregant que per fi l’Ava Gardner aparegui en els meus somnis de negre i blanc.