«En veure despuntar / lo major lluminar / en la nit més ditxosa, / els ocellets cantant / a festejar-lo van / amb sa veu melindrosa»... Així comença aquesta cançó de bressol i tot seguit ve la desfilada d’ocells. Expressa la joia de la natura el dia del naixement de Jesús a Betlem. Se n’ha fet ús com a villancet i també com a símbol nacionalista de Catalunya. Pau i llibertat. És d’autor desconegut i sembla que existia ja abans del segle XVIII.

El cant dels ocells

Quantes i quantes vegades hem sentit aquests mots i les notes de la vella cançó? La nit de Nadal, en una Missa del Gall potser, entre altres. Amb els records de temps enllà sovint em torna al cap el de l’Orfeó El Campanar, a l’església de Sant Vicenç de Llançà, la sotana negra de mossèn Josep al vol, el cant encisador de les sopranos... Ja fa temps d’això, i tant! En un referent més universal el violoncel de Pau Casals, als seus noranta-quatre anys, a Prada o a les Nacions Unides: «I am a Catalan. Today Catalonia...». 24 d’octubre de 1971.

En els darrers temps, d’El cant dels ocells n’han fet versions cantants tan populars com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Sílvia Pérez Cruz i Rosalia.

Trobo que l’encant de les cançons de Nadal va molt més enllà del pur sentit religiós, que el tenen, sí, però transformat per anys i anys de tradició plens de somnis nostrats.

Quants ocells diferents esmenta la cançó, amb una lletra d’extensió insòlita? Doncs, exactament, trenta-nou. Vegem-los: àliga, pardal, verdum, lluert, passarell, tord, rossinyol, cotxa, bitxac, reietó, canari, cotoliu, merlot, estiverola, francolí, puput, tòrtora, colom, pigot, borroner, guatlla, cucut, garsa, griva, gaig, cadernera, pinsà, xuta, mussol, gamarús, duc, pago, gallina, gall, capó, ànec, becada, tudó i perdiu. Gairebé es podria confegir un llibre només amb la descripció d’aquestes aus!...

La majoria dels cantaires, en el text popular, lloen el naixement del Senyor, com a fet rellevant i extraordinari. Així, en les estrofes més conegudes: «Cantava el passerell: / –Oh, que hermós i bell / és l’infant de Maria!. / I lo alegre tord: / –Vençuda n’és la mort, / puix naix la vida mia»... «La garsa, griva i gaig / diuen: –Ja ve lo maig. / Respon la cadernera: / –Tot arbre se vesteix, / tota planta floreix / com si fos primavera”...

Cap al final, però, surten les víctimes de la festa: «Les gallines i galls / també tenen treballs / i els tremolen les crestes. / Els ànecs i capons, / becades i tudons / temen aquestes festes»... Taules parades, sumptuoses ja se sap, on tot s’hi vessa, tovalles amb brodats a mà de la mestressa de la casa. Eren altres temps, ai!, altres taules i amb altra gent, és així. I així s’explica.

Amb El cant dels ocells, al llarg de les seves disset estrofes, de les quals habitualment només se’n canten quatre o cinc, comprendrem el coneixement de la natura que atresoraven els nostres avantpassats.

A un vailet d’avui dia, encara que hagi aprovat molts cursos amb bones notes, no li pregunteu pas res, que a tot estirar en coneix quatre o cinc d’ocells. Aquelles «arpes del bosc», que deia mossèn Cinto, són els veritables tenors de la nostra plana empordanesa i de les muntanyes que l’envolten.

Les seves notes, amb tota seguretat, són identitàries amb les festes de Nadal. Poques cançons trobaríem com aquesta que recollissin tan bé l’esperit nadalenc. L’any s’acaba i El cant dels ocells és com una lleu bufada de garbí vora la mar i l’ànima en calma...