Estimats avis: amb el permís dels lectors aprofitaré aquesta humil columna per compartir amb vosaltres algunes reflexions. En tan sols dos mesos els dos heu marxat de forma brusca i, segurament, també injusta. Tristament, els últims mesos hem après a conviure amb la mort i ser més conscients de la nostra fragilitat. Ens passem hores fent planificacions quan la vida, sense avís, s’escapa entre els dits.

Us confessaré que m’agrada que aquestes línies les pugui escriure en aquesta publicació. De tant en tant, contents, passejàveu amb retalls llegint en veu alta de memòria el text, compartint-ho amb els veïns, tot i no saber llegir ni escriure. En certa manera, simbòlicament, era una forma d’implicar-vos i interessar-vos per aquesta terra, de la que sempre us heu sentit part. L’avi sempre ha explicat com, ara fa quaranta anys, va arribar a Roses per primera vegada. Feia un fort vent. Més tard va descobrir que allò era la tramuntana. La badia va donar-li la benvinguda i a mesura que passaven els dies s’enamorava més d’aquell petit tros de món que l’atzar va voler que fos casa seva.

Ha estat una vida amb la mirada i el cor entre l’Empordà i el Marroc. M’heu explicat mil i una vegades com d’agraïts heu estat a la gent de Roses per l’acollida quan encara éreu uns estranys forasters. Heu dedicat qualsevol oportunitat per retornar tot l’afecte rebut i, amb tota la vostra energia i convicció, en participar en silenci i invisibles també en la construcció col·lectiva. De fet, diuen que un sempre torna als vells llocs on ha estimat la vida. Vàreu tornar i de tota aquella història de superació, pèrdues i alegries, avui queda el vostre exemple.

Malauradament, des d’aleshores poques coses s’han mogut i el món cada vegada és un lloc més gris. Però, com deia Garcia Márquez, a totes aquelles persones que ens precedeixen, els podrem deixar escrit que, malgrat tot, aquí va existir un món on va prevaler el patiment i la injustícia, però on vam ser capaços d’imaginar la felicitat i l’afecte. Cada dia és una gran oportunitat per intentar-ho, lluny d’odi i rancúnies. I, mentre ho fem, que puguem gaudir del camí apreciant la senzillesa. Serà el millor homenatge. Fins a sempre!