Dues setmanes després de la gala de la pilota d’or, és imprescindible prendre Alèxia Putellas com a referent futbolístic i personal. Per a nenes i per a nens. El fet que Putellas s’hagi convertit en la primera jugadora catalana en aconseguir aquest guardó ens ha de fer feliços. Ens n’hem de sentir orgullosos: tant aquells a qui els agrada l’esport com aquells a qui el nom de la de Mollet només els sona. L’actual capitana del Barça femení va fer història fa uns dies a París. L’endemà, és cert, algunes portades li van dedicar el reconeixement que fa molts anys que s’està guanyant i que, sovint, ha estat infravalorat.
A poc a poc, però i encara que segurament massa a poc a poc, dones com Alèxia Putellas van fent-se un lloc. De fet, no és que se’l facin, tampoc és que se’l trobin, sinó que arriben allà on es mereixen.
Tornant a la gala, el discurs de la jugadora va donar gairebé la volta al món. En part, per la seva claredat i la seva fermesa: “El vertader triomf arribarà quan aconseguim al 100% que hi hagi igualtat d’oportunitats per a nens i per a nenes”. Els mitjans el van titllar d’”exemplar” i de “feminista”. Exemplar ho va ser, és clar. Feminista no sé si és la paraula amb què jo l’hauria definit, ja que Putellas va dir en veu alta el que avui en dia hauria de ser una realitat i el que, per desgràcia, encara és molt lluny, pràcticament desdibuixat a l’horitzó.
Deixant de banda els premis i els reconeixements que rep i seguirà rebent Alèxia Putellas, és interessant qüestionar-nos si realment cal diferenciar aquesta mena de mèrits per gèneres. És necessari distingir millor actor i millor actriu de repartiment, per exemple? Fer diferents el millor jugador i la millor jugadora del món? M’agradaria imaginar que la raó perquè això sigui així, vull dir, el motiu pel qual es decideix diferenciar per gènere, és perquè les dones puguin ser reconegudes. Perquè no se’ls tregui més espai del poc que tenen. Tanmateix, és un argument trist i pobre, com també ho és el fet de pensar que es fa entrega de la pilota d’or femenina tan sols des de l’any 2018, mentre que la masculina és entesa com a guardó històric des de 1956.
Seixanta-dos anys ha tardat a arribar un guardó com aquest. Un reconeixement que més enllà de premiar l’excel·lència de la jugadora del Barça, aquest any ha estat ella, pot convertir-se en un mirall per als infants. Però no ens confonguem. Alèxia Putellas no ha de ser només un exemple per a les nenes que vulguin jugar a futbol. És evident que veure que una dona com ella ha aconseguit ser la millor del món en el seu àmbit encoratja les més petites. Lògic. També és cert que fins fa poc temps aquests fets eren inimaginables, més en el món de l’esport, i que les nenes havien de buscar exemples en jugadors homes.
Tot i això, potser hauria d’arribar el dia que el gènere ens sigui igual. El dia en què la de Mollet pugui convertir-se en referent per a tothom que ho vulgui, en què no s’hagi de diferenciar entre millor jugador o jugadora, en què es pugui valorar la feina de cadascú pel fet de ser persona i no per ser home o dona. Perquè la vida és molt més que aquesta distinció arbitrària, perquè hi ha gent que no se la sent seva i a qui l’incomoda, i perquè potser cal valorar les persones per la seva validesa i no pel gènere.
