En pocs anys han canviat les coses, eliminant dogmes que semblaven inamovibles, i alguns d’aquests canvis no han estat precisament per bé. Hem aconseguit despersonalitzar-nos, allunyar-nos del contacte entre les persones i, per tant, hem reduït la capacitat per relacionar-nos, donant més prioritat als afanys personals que al bé comú; i un dels aspectes en què més ens en ressentirem a mitjà i llarg termini serà en allò que anomenem civisme, o educació, que propicia el tracte entre individus.
En efecte, vivim un individualisme ferotge que malmet un necessari civisme, cosa que ens proporciona una convivència tranquil·la, una societat madura i responsable. El civisme ja no està de moda, per molt que es pregoni la necessitat de ser cívics; allò de ser respectuós, correcte o educat amb els altres, i amb un mateix també, ha deixat de figurar a les nostres agendes. Sí, crec que amb el pas del temps s’han relaxat les formes en matèria de convivència i desdibuixat els seus continguts.
Un exemple, que passa arreu, és la pèrdua de les formes bàsiques de cortesia com saludar, acomiadar-se, agrair o cedir el pas, fórmules estàndard per reconèixer-nos com a ciutadans. Hi ha més exemples com l’animositat, la desconfiança contínua i mútua, la permanent preeminència del jo per damunt del nosaltres.
La realitat, però, és que vivim en una societat poc empàtica, cívica i, per tant, menys ciutadana –com a part d’un conjunt social–. La màxima que l’educació, entesa com a civisme, soluciona problemes, abarateix costos i redueix maldecaps em temo que no té massa adeptes.
La força del civisme ha deixat pas a la llei del més fort, la qual cosa indica que la condició humana s’allunya de la raó per acostar-se a l’instint, amb tot el que això comporta, majoritàriament negatiu; en una època en què sobresurt fins a l’absurd el políticament correcte –en política i en la vida en general–, decau la convivència a través de la ignorància al proïsme, o, fins i tot, al menyspreu.
