Últimament, es parla molt que la nova societat a la qual ens veurem abocats serà participativa o no serà. Que l’individualisme competitiu, que només busca el propi interès i el gaudi, ha d’acabar perquè és el que ens ha portat fins aquí. Així es planteja que hem de recuperar la capacitat i la il·lusió de participar en associacions i cooperatives per esdevenir una economia que miri pel bé comú i no per a la butxaca particular, que recuperi les activitats productives a la vora dels llocs on hi ha les necessitats, i que la manera d’afrontar aquest canvi és ajuntant-nos.

Diuen que l’autèntica unitat és aquella on el tot resulta més que la suma de les parts, on de la unitat de voluntats, ànims i maneres de ser i pensar, emergeixen valors que no es veien per separat. Aquesta nova realitat exigeix responsabilitats de cadascuna de les individualitats que s’ajunten per a formar aquest tot, concordant amb un objectiu, i tot ajudant-se mútuament. Llavors, diuen, és quan som capaços d’avançar i evolucionar com a comunitat en l’acceptació sincera d’un canvi constant i inevitable.

Però no passa el mateix en la uniformitat. Aquesta es basa en l’anul·lació de les particularitats i en una obediència cega cap als dirigents de torn. La uniformitat no és rica en la suma de conjunts, perquè cada «forma» és igual. Aquesta igualtat evita la confrontació i, per tant, l’aprenentatge, ja que de la interacció entre les diverses maneres i formes és d’on en sorgeix la comprensió de cadascuna d’elles, i és com s’aprèn i s’evoluciona. Tots els governs totalitaris somnien amb la uniformitat dels seus súbdits. I és veritat que resulta molt més còmode formar part d’una uniformitat. Només cal obeir i delegar les responsabilitats en els superiors, però... com evolucionem, com a persones, des d’aquesta perspectiva?

Estem vivint uns moments on l’enfrontament entre la unitat i la uniformitat es troba en infinitat d’àmbits de la nostra vida. No sabria dir qui va guanyant la partida. Jo aposto per la suma de les parts que donen un millor tot, i no per l’arrenglerament de formes iguals. Només mirant la natura podem observar com per molt similars que semblin algunes coses no n’hi ha ni una que sigui igual a l’altra. I per molt isòtrop o fractal que sigui l’univers, les repeticions són «semblants», però no idèntiques, i moltes vegades poden semblar iguals, però es manifesten en el marc d’una qualitat i una dimensió diferents.