El sistema econòmic actual, dominat per un capitalisme global i exacerbat, representa una greu amenaça per al medi ambient. El canvi climàtic, l’escalfament global, la contaminació, l’excés de plàstics, la manca d’aigua, entre d’altres, són els efectes més evidents d’aquesta carrera desmesurada per obtenir cada vegada més beneficis econòmics. Ara, però, el capital està en fons d’inversió, en societats amagades, transnacionals, que escapen al control dels estats i no tenen escrúpols en augmentar l’explotació laboral de la classe treballadora (deslocalització, limitació de drets) i en explotar sense fre els recursos naturals del planeta.

A l’altre costat, la comunitat científica veu impotent que els nombrosos informes sobre els efectes de l’activitat humana sobre el clima i el medi ambient no són tinguts en compte. Els advertiments, ben fonamentats, que s’està entrant en un camí sense retorn per a l’espècie humana no són tinguts en compte pels dirigents dels estats, com s’ha vist a la darrera cimera del clima de Glasgow. L’acord que es va signar és el reconeixement que els governs no han fet prou per reduir les emissions de CO2 i que ajornen per més endavant els grans pactes globals per afrontar el problema.

Novament, els polítics han quedat sotmesos als interessos econòmics, del capital i la seva falsa idea de progrés, en detriment de l’opinió dels científics, ecologistes i organitzacions no governamentals. Però davant aquest problema, que és global, també s’ha d’actuar localment, com vull posar de manifest amb uns exemples, pel que fa a Catalunya i a l’Empordà.

Aquest estiu passat hi hagué una polèmica sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat. El govern de l’estat proposava una ampliació que comprometia una zona d’elevat interès ecològic, els estanys de la Ricarda. La proposta de «progrés» era ampliar la pista i compensar els desperfectes mediambientals que s’acabarien produint. I així hi hauria molt més vols i de caràcter internacional. Els que s’hi oposaven serien culpables de la pèrdua de llocs de treball i retrocés econòmic. És un fals dilema. Si bé no està demostrat que, ara com ara, augmentar el nombre de vols sigui el més adequat, calia explorar moltes altres opcions organitzatives i logístiques (traslladar els vols de baix cost a Reus i Girona, redistribuir la utilització de les tres pistes, trens de gran velocitat per recorreguts mitjans) que evitéssim tornar a un creixement basat en el ciment i el formigó. Avui dia, el veritable progrés és no perdre cap espai natural.

La Diputació de Girona ha projectat un pont sobre el riu Manol, a la carretera que va de Vilafant a Borrassà, que ha aixecat l’oposició de veïns, pagesia, associacions naturalistes i algun partit polític. Un pont desproporcionat en una via que té un trànsit baixíssim i que tindrà un gran impacte paisatgístic i mediambiental, amb una afectació sobre el territori irreparable. Tornem al dilema de sempre: fer aquest pont és realment progrés? No hi ha cap alternativa en la xarxa de comunicacions? I si cal fer el pont, no es pot dissenyar proporcionat a la via? Per què serveixen els estudis d’impacte mediambiental? Són un tràmit més o plantegen conveniència i opcions? S’ha de seguir el mateix model obsolet de la segona meitat del segle passat basat en asfalt, asfalt i asfalt?

Quan ens adonem que el veritable progrés consisteix en la preservació del medi natural, del nostre entorn i que cal aplicar tots els avenços que ofereix la tecnologia per causar el mínim impacte en les nostres activitats humanes i econòmiques, potser ja serà massa tard.