Llums de nadal

El Mercat de Santa Llúcia, abans, obria a Barcelona, les festes de Nadal. Ara ja fa dies que els carrers dels centres de les ciutats estan engalanats, que els mercats de Nadal ja estan acabant les existències, i el temps d’Advent ja ha celebrat la litúrgia de la tercera setmana. Passat el pont de la Puríssima, un llarg pont per anar a trepitjar la neu, qui més qui menys ja prepara els àpats de Nadal, amb l’escudella amb galets, amb neules i torrons i un bon cava.

També hi ha qui té una «al·lèrgia» a les festes de Nadal, a les trobades familiars (ens n’hem perdut tants, de familiars, sobretot de grans, en aquests temps de pandèmia!), i a les tradicions que s’han anat afegint a les festes de final d’any, d’inici d’hivern, del renaixement del sol, que allarga els dies freds.

Així mateix, és moment per un retorn als orígens, a la senzillesa, a la joia de les nadales (quants concerts es podran tornar a fer aquest any, amb totes les mesures de seguretat!), a recuperar el missatge original de l’Encarnació (Déu pren la nostra carn humana!) del Fill de Déu, en el silenci i la pobresa de Betlem.

M’hi ha fet reflexionar el missatge de la setmana passada del Papa Francesc, retornant a l’illa de Lesbos, a visitar els refugiats de Mitilene, a «mirar-los a la cara» i a dir-los que són germans nostres. El Misteri de Nadal, en el sentit original, ens parla d’un infant que neix fora de casa, com un refugiat, i que de ben petit ha de marxar del seu país, exiliat a Egipte.

Quines solidàries i Pessebres Vivents, Pastorets i llums de Nadal, Misses del Gall i celebracions familiars en ocasió del Nadal, no ens han de fer oblidar les enormes desigualtats econòmiques, l’esperit de domini que hi ha en nosaltres, les enveges i totes les formes d’injustícies que hi ha al món, i que poden generar odis i violències.

El papa Francesc ens diu a tots els «homes i dones de bona voluntat», i d’una manera especial als batejats: «Sortim, sortim a oferir a tots la vida de Jesucrist. Repeteixo aquí per a tota l'Església el que molts cops vaig dir als sacerdots i laics de Buenos Aires: prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d'aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si quelcom ha d'inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l'amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida».

Més que el temor a equivocar-nos, espero que ens mogui el temor a tancar-nos en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens tornen jutges implacables, en els costums on ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: «Doneu-los vosaltres de menjar!» (Mc 6,37)». (Evangelii Gaudium, 49)

Fa prop de cent anys que un poeta de la Barceloneta, Joan Salvat-Papasseit (1894 – 1924) va escriure el seu poema Nadal, que acaba amb aquestes paraules:

«Demà, posats a taula oblidarem els pobres,

– i tan pobres com som –.

Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l’hora dels postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar».

Aquest «– I tan pobres com som –», em fa pensar en una reflexió irònica d’un dibuixant d’acudits, que deia: Era tan pobre, que sols tenia diners!

Salvat-Papasseit parla de la pobresa material (la que ell i tants barcelonins dels feliços vint del segle passat vivien), i que encara vivim en ple segle XXI, però també possiblement parla de la pobresa espiritual o moral de tantes xacres socials que vivim avui; la seva poesia, un segle més tard, és un missatge de solidaritat i d’humilitat.

Que Santa Llúcia ens aclareixi la vista!