«El problema més gran de la comunicació és fer-se la il·lusió que s’ha dut a terme». La frase, de l’escriptor i dramaturg Bernard Shaw (1856-1950) cobra avui més sentit que mai, amb milers de persones llençant missatges per xarxes socials i pensant que arriben a tothom, quan només els veu la seva bombolla de seguidors.

La tecnologia i les eines de comunicació han democratitzat l’accés a la informació i han fet possible comunicar-nos de forma virtual, sens dubte un gran avantatge, especialment en l’època més greu de la pandèmia, quan la presencialitat era impossible. Però, com totes les coses, els avenços també suposen riscos. El risc de la desinformació, les possibilitats de manipular, o directament tergiversar la realitat o les fake news interessades que ens arriben per totes bandes són la cara menys amable de les xarxes socials.

Les entitats animalistes, com no podria ser d’una altra manera, no vivim alienes a aquesta realitat. La majoria de les associacions estem presents a les xarxes i, qui més qui menys, tenim presència a Twitter, Facebook o Instagram.

No és cap secret que la causa animalista s’ha vist beneficiada per l’ús de les xarxes socials, a través de les quals es fan virals vídeos relacionats amb animals i es troben adoptants per animals abandonats.

Però la frontera entre activisme i publicitat és difosa i aquí ve el problema. La millor campanya publicitària és aquella que sacseja consciències, i la situació d’un animal en perill o abandonat remou moltes consciències. I els likes desperten els dos grans vicis de l’era digital: l’ego i el narcisisme. Quan mai es tenen prou m’agrada, això obliga a pedalar cada cop més per avançar en aquesta societat líquida en què ens movem. Fins que perdem de vista la realitat. I la realitat és que els animals són éssers vius que ens necessiten, però ens necessiten a la vida real. I la vida no és Twitter.

Les xarxes socials ajuden, i molt, però no aconsegueixen les coses per art de màgia. Darrere cada fita hi ha una o un equip de persones que s’hi han deixat hores de feina, i de vegades fins i tot la pell per a obtenir objectius que van des de trobar acollida per un animal abandonat fins a aconseguir el comís d’un gos maltractat. Que no us enganyin. Twitter no fa màgia, la màgia la fan les persones que treballen per les causes en les quals creuen. No es pot negar la seva utilitat, és clar, al contrari, hem de potenciar la utilització d’aquesta eina que tenim per visibilitzar els casos d’animals que necessiten la nostra ajuda. Però tampoc es pot fer creure a la gent que les xarxes solucionen la vida.

Des de les associacions animalistes hem de seguir aprofitant més encara aquestes noves plataformes de comunicació per denunciar casos de maltractament animal i conscienciar a la societat. Però també hem de donar eines a les persones per denunciar de forma efectiva davant les administracions els casos denunciables, ja que són elles qui tenen l’obligació de fer complir la llei. Les associacions hem de fer pedagogia del funcionament dels drets i deures que tenim tots, com a ciutadans i ciutadanes, a l’hora de denunciar injustícies. Perquè els animals ens necessiten, però ens necessiten informats i preparats.

Com en el vell somni noucentista, volem dir amb més orgull que mai que vivim en una societat educada, culta i, sobretot, lliure, no en una societat infantilista que creu que les coses es resolen per art de màgia.