Durant anys, vàrem arxivar la nostra vida en capses de sabates. En el millor dels casos, en àlbums que recuperàvem periòdicament per reviure amb nostàlgia els dies passats. Els arxius fotogràfics familiars s’organitzaven en funció de la importància del moment captat. Comunions, casaments i celebracions diverses es guardaven en gruixuts volums. La resta d’imatges en espais menys pomposos que preservaven els fets més quotidians. Les pantalles que portem a la butxaca s’han convertit, d’uns anys ençà, en el dipòsit d’aquests records gràfics que malgrat multiplicar-se exponencialment, en essència segueixen relatant la nostra història individual.

Col·lectivament, la fotografia s’ha convertit en una eina indispensable per entendre la crònica de la humanitat. A través d’ella ens traslladem pel temps i l’espai per convertir-nos en espectadors privilegiats. Així ho devien entendre els precursors del fotoperiodisme, que va camí de celebrar un segle i mig de vida. El 4 de març de 1880 el Daily Graphic de Nova York va fer la primera publicació de notícies amb fotografies reals. Haurien de passar uns quants anys, i arribar algunes innovacions tecnològiques, perquè el seu ús es generalitzés en els mitjans tal com ha arribat als nostres dies.

Dues exposicions m’han recordat en les últimes setmanes l’important paper del fotoperiodisme. La World Press Photo i la Rahola Foto 2021, a Barcelona i Figueres respectivament, han coincidit a premiar dues visions de la Covid-19: una de Mads Nissen que immortalitza La primera abraçada d’una dona de 85 anys i la seva infermera a Sao Paulo, a través d’una cortina de plàstic, i Reflexos del flagell de Toni Farragut. Només dues imatges de les moltes que, en el futur, serviran per explicar sense paraules uns dies que estan transformant la nostra història en comú. Com recorda Bruno Barbey: «La fotografia és l’únic llenguatge que pot ser entès i comprès a tot el món».