Crida pel Parc Natural de l’Albera

Faig una crida que la majoria dels meus companys de l’Allimo (Albera Lliure de Molins), crec, compartiran, a totes les persones sensibles al patrimoni natural i cultural de l’Alt Empordà i d’arreu, i sobretot a aquelles que tenen responsabilitats públiques a la nostra comarca, per tal que voguem tots en l’única direcció congruent, plausible i digna, això és: la creació d’un parc natural que abraci el conjunt de l’Albera.

Soc del parer que qualsevol persona que contempli la serralada de l’Albera copsa, a primer cop d’ull, que es tracta d’un únic conjunt natural i paisatgístic. El perfilat de la carena contra el cel blau dibuixa una mateixa unitat singular feta d’una sola verdor torrada d’alzinars, grisor de fagedes i claps blanquinosos de vetes de roca i de cingles granítics.

Ningú negarà que es tracta d’una visió magnífica: una massa muntanyosa que transmet, per la seva qualitat, un sentiment de gràvida placidesa i alada serenor. La suavitat de les corbes de la cresta i la dolçor dels tons cromàtics conformen un tot tan homogeni com harmoniós. Amb una mica d’imaginació, hom hi creuria veure el llom aclofat i compacte d’un gegantí i fabulós monstre mitològic adormit. En fi, quelcom viu, amb un sol cos indivisible i solemne, que s’imposa amb la mateixa naturalitat i rotunditat de les coses autèntiques i veres.

Tot això, de prosperar els projectats parcs eòlics, se n’aniria en orris. I és que hi ha coses, tots convindrem, que només mantenen la seva identitat per la gràcia de la seva integritat. Em refereixo a allò que conserva la seva bellesa i personalitat sols en la mesura en què es manté intacte. D’exemples n’hi ha un munt: la blancor i llisor d’una camisa blanca de cotó o d’un vestit femení de gala que sols fa efecte essent impol·lut, sense taques ni arrugues; la superfície d’un pastís amb la pel·lícula transparent de gelatina abans que el ganivet en faci porcions, i tants i tants casos anàlegs en què l’atractiu de la cosa desapareix tan bon punt perd la seva puresa, la seva fràgil i gràcil integritat, la seva perfecció... Hi ha coses que no s’han de tocar, que no es poden manipular sense que perdin la seva força captivadora.

Amb l’Albera passaria el mateix: un o més parcs eòlics, sigui en el massís mateix o en la seva falda, destruirien irremissiblement el seu encant corprenedor. No debades, tal intervenció destruiria indefectiblement el seu paisatge, la seva biodiversitat i abocaria l’Albera a un procés de degradació irreversible.

Apel·lem a totes i a cadascuna de les persones que des de llur sensibilitat personal subscriuen el que hem procurat expressar suara, que són conscients, doncs, que l’Albera és un tresor irrepetible i insubstituïble, és el nostre tresor, el de tots els que vivim aixoplugats per la seva aura, per tal que facin sentir la seva veu i s’uneixin a nosaltres en l’esforç de convèncer l’administració de la necessitat indefugible de crear el Parc Natural de l’Albera, a fi de salvaguardar i dignificar tot el que representa i atresora. No fer-ho seria un greu mancament davant d’un atropellament desaprensiu i bàrbar, assimilable a un sacrilegi... Deixar fer, permetre que es cometi la violació del nostre entorn ens condemna a un esdevenidor d’indignitat, insignificança i lamentació estèril i patèticament hipòcrita.

Si no sabem o no volem ser custodis del que se’ns ha llegat, estarem, a més a més, temptant el Destí, la sort Fortuna, que tal vegada es giri contra nosaltres portant-nos maltempsades, talment una maledicció. Ser mesell i covard no surt pas de franc en aquesta vida, acaba tenint conseqüències.

Pel que fa a la dimensió cultural i social, no hem d’oblidar que els pobles que han crescut a redós de l’Albera deuen el seu sentit i continuïtat a aquesta serra que els abraça, i sense la qual quedarien desdibuixats, orfes, reduïts a una anodina banalitat paraindustrial. El nombre de centres de culte i vestigis romànics i preromànics és, en el si d’aquest conjunt, molt considerable. Com podem permetre que s’atempti contra aquesta herència històrica que conforma la idiosincràsia dels nostres pobles i dels qui els habitem?

I això per no parlar de les fonts ancestrals, ni dels vestigis megalítics (que constitueixen el conjunt més important del nostre país). No defensar amb dents i ungles aquest llegat, aquest regal secular seria d’una covardia imperdonable. Per un cop, no siguem malastrucs... No ens deixem entabanar per urgències que sota aparences salvadores i inevitables amaguen els enganys de sempre donant via lliure, una vegada més al saqueig, la injustícia, l’abús i la devastació.