Cap de roques cantelludes, eriçades, esquerpes, batudes arreu pels vents: tramuntana, gregal, llevant, xaloc, migjorn, garbí, ponent, mestral... Serva encara les siluetes d’altre temps: el Camell, l'Àliga, els Tres Frares... Ara, des del sofà de casa, també tot blau, arraulit recordo aquells dies i fets passats. Jorns i nits a cala Prona, a Culip, a Galladera... Seqüències d’estius lluminosos, paisatge i vivències junts. L’única manera de fer anys és envellint, segons deien.
Aquests versos m’esclataven davant dels ulls: «Entre les barques, quan passa l'amor, / no vol ni plors ni gemecs ni rialles, / l’amor que passa a la vora del mar, / és un sospir que batega com l'aigua»... Josep M. de Sagarra, al Port de la Selva, anys vint del passat segle. Cap de Creus, salvatge follia de pedra i mar. I res més. Ni falta que fa.
Caure de cop a l’aigua i baixar ràpid amb l’ensurt fins a tocar fons amb els peus, arrossegat per la càrrega d’una gran bossa plena de musclos i, en desfer-se aquesta, sortir projectat cap a la superfície en pocs segons, és tota una experiència. Com la de veure de prop un bot, el peix gandul, rodó, endormiscat arran d’aigua, l’aleta de cimbell. O aquella tropa de dofins enderiats rere un banc d’anxoves, els peixets saltant aterrits fora de l’aigua. O el congre enorme, talment un monstre, amenaçant amb la boca oberta, agressiva, encara enganxat al palangre...
A cala Prona l’amic, des de la platgeta, va veure arribar el iot amb bandera francesa. La noia que baixà a la platja, només amb la peça de baix del biquini, era realment escultural.
–Nena, mai cardem!...– cridà jocós, cregut que no l’entenia. Ella girà els ulls amb displicència i digué, amb un somriure burleta:
–Jove, vostè no ho sé, però jo sempre que vull...–. Segurament era veritat el que deia aquella venus de la Costa Vermella. Venia de Portvendres o de Cotlliure? Qui sap...
Cada estiu, en caure la tarda, penso que no les veuré més les cales de la Mar d'Amunt. I m’amara l’esperit l’alè d'en Foix: «A mitjanit navegàvem / a tres milles de Cap Gros, / érem cinc a cos de sarja / i el timoner amb vesta d’or (...) / Quan érem prop de Talabre / algú ens cridava pel nom. / Era una pedra, era un arbre, / un casull entre vinyots / o el somriure d’una balma / que paria dues fonts»... O de Tomàs Garcés, des de la Selva de Dalt: «Enyoro la vela lleugera, / el còdol blavís i lluent, / la vinya, la cala planera, / el núvol, la boira i el vent; / la corba suau de la platja / i la marinada frescal, / la barca que fuig de l’oratge / i aquell gallaret en el pal»...
A la barraca de Galladera, hi trobàvem de vegades uns frares de Barcelona que s’hi arribaven de tant en tant, per terra, amb un cotxe vell. Vivien del que pescaven amb canya: quatre serrans i cinc guiules de mitjana diària. Recollien l’aigua d’un rec i contaven de dures tempestes, pels volts de Nadal. També a nosaltres, a cala Prona, un setembre ens va enganxar amb la fosca el fort temperi i els llamps rebotaven pels penyals. El primer bofarut s’emportà el tendal, ens vam haver d’amagar a la barraca dels pescadors i vam jugar a la botifarra amb unes espelmes enceses, hores i hores. I de matinada el nord, en efecte.
Al cor hi porto encara les cales i les calanques, les illes i els niells, els caps i els baus, els freus i els esculls, les baumes i els clots, les madelles i els gous, les goles i les covasses, les clisques i els clapers, els recs i els càdecs de cap de Creus!...
