Joan Manuel Serrat

Em llevo amb la notícia que el cantautor català Joan Manel Serrat ha decidit retirar-se dels escenaris, després de més de seixanta anys de carrera musical i haver arribat a convertir-se en un dels nostres artistes més internacionals. Ho farà amb una darrera gira que començarà a Nova York i que tancarà a Barcelona. La notícia sorprèn, astora i, com en veu baixa, hom es diu a si mateix: Serrat plega!

La notícia ha sacsejat tots els mitjans de comunicació; Serrat és una icona de la música a casa nostra i molts dels seus treballs li han permès connectar amb una gamma de públic que se’l sent seu des de Catalunya a qualsevol país d’Hispanoamèrica. Des del seu disc Cançons tradicionals, harmonitzat pel compositor Antoni Ros-Marbà a posar música sobre versos de Machado, Salvat-Papasseit, Foix, Pere Quart, Benedetti, Galeano, Alberti, o Neruda, entre molts altres, li han permès convertir-se en referència internacional.

A banda d’això, ha esdevingut, mal que sovint pesa a certs sectors, la banda sonora de tota una època, de diverses generacions que el reconeixen però, sobretot, saben que les seves cançons són una part important de les seves vides: Paraules d’amor, Mediterráneo, La tieta i tantes altres.

Membre destacat de la Nova Cançó i dels Setze Jutges, tampoc ha estat exempt de controvèrsia, com renunciar a cantar en castellà a Eurovisió –després d’una agra polèmica amb companys de professió–, a crítiques més recents per qüestions també d’ús de la llengua i de posicionaments ideològics –més dels crítics que no pas d’ell–.

En qualsevol dels casos, Serrat sempre ha estat Serrat, amb llums i ombres, però autèntic, genuí –cosa que sempre desperta certes animadversions–, compromès amb la seva època i el seu país. Recordo la darrera vegada que va venir a Figueres, al Teatre el Jardí, deu fer gairebé una dotzena d’anys; teatre ple a vessar, àuria continguda d’emoció entre versos musicats i una veu trencadissa que embolicava velles paraules d’amor.