La Mitja Marató de Figueres ha tornat a renéixer. Poc abans de les 10.30h del diumenge, davant la Torre Galatea, una gentada esperava sentir el tret de sortida. Uns per a fer 10km, altres per a fer 21km, però tots per arrancar com ànima que porta el diable, o no. Això ja depèn de la història de cadascuna de les persones que van creuar l’arc. Tants caps, tants barrets. Gairebé vuit-centes històries per explicar que són difícils de resumir en aquestes línies, que serviran per fer-ne una pinzellada ràpida.

Estalviant-nos el recorregut reservat per als esportistes, saltem directament a la plaça Catalunya, a la línia de meta. El protagonisme va ser per als rellotges. No puc recordar quanta gent, abans de somriure o posar cara de circumstàncies, va mirar el seu rellotge i va aturar el cronòmetre per mesurar el seu temps. No puc recordar quanta, però sí puc dir que va ser molta, gairebé majoria dels primers que van arribar de la 10km i la 21km. Després també van proliferar les mares i els pares que volien acabar el recorregut de la mà dels seus fills o filles. D’aquests, molts, deixant imatges per al record, dedicant la victòria a aquella gent que es diu més s’estima en aquest món. Algun avi o àvia amb el seu net o neta, també; no ens els deixem. Qui no estava interessat en el cronòmetre, ho estaria pels seus motius. Acabar, diuen, és el primer objectiu per a tothom, ja que es tracta d’una cursa de fons. Per tant, qui ho va intentar ja va aconseguir el primer triomf abans de creuar l’arc de meta. Perquè es tractava d’això, d’intentar-ho, fer-ho i aconseguir-ho, reservant l’alegria, els somriures i les abraçades per aquell moment final. No era qüestió de temps per a molts, era qüestió de fer-ho i dedicar-li a algú o a si mateix.

Recordo un home que va combinar-ho tot. A prop de la meta, la seva filla el va acompanyar en els últims metres per, després, aixecar el dit cap al cel i dedicar-li an Sergi. «Sempre correràs amb mi, sempre amb nosaltres» va dir mentre abraçava a la seva filla i lluïa una samarreta amb la cara i el nom d’en Sergi. Amb ell, corria alguna cosa més, la seva memòria i els seus records de la mà d’algú que va significar molt per a ell. Aquest corredor ho va mostrar obertament, però, de ben segur, molts dels corredors i corredores d’aquesta prova, com tantes altres, ho feien per dedicar-li a algú que hi és o que ja no.

Gairebé vuit-centes persones van creuar l’arc de meta, algunes quan els focus estaven posats en l’escenari durant l’entrega de trofeus als més ràpids. Tot i això, tots van tenir premi. Una cursa s’assembla més a la vida del que podem pensar. Et marques un repte, l’assoleixes, i en busques un altre. A vegades et dius a tu mateix que no pots, a vegades el contrari; en els dos casos tens raó. La qüestió és com encares el repte, des de zero, o amb l’experiència d’haver fracassat. En qualsevol cas, com en la vida, la qüestió és no deixar-se anar, no enganyar-te, intentar-ho i fer-ho, i gairebé vuit-centes persones van aconseguir-ho. Vuit-centes històries, cadascú amb la seva.