Començo aquest article el dia 25 de novembre, Dia Internacional per a l’erradicació de la Violència Masclista, instaurat el 1999 per l’Assemblea General de les Nacions Unides. És un dia de reivindicació, necessari i diria que imprescindible tenint en compte que aquesta xacra de la nostra societat –i aquí penso que cal incloure tot el gènere humà– és lluny de ser eliminada sinó que pren diverses formes a mida que passa el temps.
Segons estadístiques de la Generalitat de Catalunya, un terç dels menors de 29 anys consideren normal, per exemple, controlar les xarxes socials de la seva parella, la qual cosa significa que les generacions més joves continuen mantenint determinada perspectiva per relacionar-se sentimentalment, similar –o, a vegades, pitjor– a les generacions anteriors. No sé si hem avançat gaire.
Al capdavall no deixa de ser una qüestió, essencialment, d’educació. I transformar determinades actituds de la societat a través de l’educació, és tan complex com lent. No avançarem només amb la visualització del problema un dia concret, com el 25-N, sinó que cal que tingui una continuïtat en el temps i que des de diversos àmbits la implicació sigui total i permanent, que ho és.
Perquè, per a les dones víctimes de la violència masclista penso que dues de les pitjors conseqüències a les quals enfrontar-se és la soledat i el sentiment de culpa. Ambdues són terribles, i la soledat que es viu barrejada amb la por permanent encara més. Llegim eslògans, encertats, del tipus «No esteu soles» i, malgrat que sigui cert, les víctimes no sempre ho veuen així.
Com sol dir-se, queda molta feina per fer i estem en disposició de fer-la; tanmateix, certes notícies –com el que explicava més amunt– ens han de permetre reflexionar sobre conceptes tan bàsics com l’ús de la llibertat individual, el sotmetiment o el control. Entenc que l’educació, a l’escola i a casa, és vital per anar eliminant unes estructures de relació social que han creat autèntics monstres.
