Surto de l’estació de Figueres-Vilafant a bord d’un dels trens Avlo, camí cap a Madrid. Ho faig de bon matí, a quarts de sis, no hi ha bitllets per a cap altra hora en tot el dia. Em desplaço per motius laborals. El tren que em transporta només fa parada a Girona, Barcelona i Saragossa abans d’arribar a Atocha. Tres hores i cinquanta minuts de viatge, sense entrebancs. Amb l’alta velocitat ferroviària les coses són així i, encara que les prestacions de la línia tinguin moltes coses per millorar, no té res a veure amb el tercermundisme i deixadesa del tren convencional.

De ben segur, molts empordanesos que abans s’havien de moure pel món i que malauradament ja ens han deixat, se’n farien creus de veure que en el nostre petit Empordà gaudim d’una connexió de transport internacional d’aquestes característiques. Només cal recordar aquells viatges amb el pont aeri, des del Prat, amb el mateix destí que m’ha mogut a mi ara. De la nostra comarca a l’aeroport del Prat, pujar a l’avió, baixar a Barajas i arribar al centre de la ciutat. Mig matí o mitja tarda perduda només en el desplaçament d’anada i de tornada.

Dit això, em costa molt d’entendre perquè els horaris diaris tenen tan poques connexions amb Barcelona i la resta del recorregut, quan miro cap al sud. I ja no dic res massa gruixut, per referir-me a la indecent proposta dels enllaços que permeten anar i venir de Perpinyà en un sol dia. Sóc un malfiat de mena i, des del primer dia, m’ha semblat que tanta «desconnexió» entre els dos costats de l’Albera deu obeir a un temor republicà que, des de París estant, deu maldar per evitar que els ciutadans del país veí vinguin amb comoditat fins a casa nostra. A comprar, a menjar, a visitar i a gaudir de l’Empordà. És clar que aquí també tenim els deures per fer. Si tot anés bé, no em direu que aquell projecte de la no nata avinguda Nova estació no seria més necessari que mai. Oh, i tant que sí.