Estic orgullós de ser un xarnego. Francesc Candel va retratar, amb senzillesa i sense extremismes, aquella Catalunya que es va transformar pel creixement econòmic i l’arribada massiva d’immigrants d’arreu de l’estat. A Els altres catalans, editat per Edicions 62, reivindicava la catalanitat dels nouvinguts i, a la vegada, demanava que no deixessin d’identificar-se amb el seu lloc d’origen. Pregonava que els nous catalans havien de contribuir al futur de la societat catalana i demanava respecte per aquestes persones denominades despectivament, per alguns, xarnegues.

Jo vaig néixer el 1965 fill de pare català i mare andalusa. L’obra de Candel s’havia publicat un any abans i jo no en sentiria a parlar fins passada la vintena. Mai m’he sentit un estrany per qüestions d’origen. La meva llengua familiar ha estat el català des de sempre. D’infant, només canviàvem esporàdicament de registre quan, al carrer, imitaven alguna d’aquelles pel·lícules que vèiem en una televisió monopolitzada. Com a moltes de les persones de la meva generació, les primeres classes en català varen ser a la catequesi dels dissabtes. A l’escola, no aprendríem les bases de la llengua i ens endinsaríem per la riquesa de la seva literatura fins als darrers cursos de l’EGB. La primera Llei de la Normalització Lingüística coincidiria amb la meva majoria d’edat i a les portes de la Universitat.

El català segueix essent avui la meva principal eina de treball i de relació amb el meu entorn. Per això, ja m’agradaria a mi que fos veritat allò que expliquen alguns polítics sobre la situació privilegiada de la llengua a Catalunya. A les aules, l’ús del castellà supera el 50%, el doble d’aquella llei d’aplicació obligada que ara ha ratificat el Suprem. I al carrer, només cal que pareu l’orella... Utilitzar la llengua com a eina d’atac polític ens torna a allunyar d’aquella suma de complicitats que Catalunya necessita i Candel ja pregonava. Un escenari on tots perdem.