Temps era temps, després del diluvi bíblic i del desembarcament de l’Arca de Noè al cimadal del mont Ararat, quan a la terra esquerpa, de mala petja, de la Garrotxa hi habitaven recol·lectors de fesols, pescadors de truites, caçadors de senglars i de cabirols. Aquestes tres tribus indígenes malvivien acoquinades per les freqüents flatulències dels turons cònics escampats pel territori, que provocaven fumaroles de cendres i calius tèrbols i l’evacuació dels colons –a causa de l’atmosfera irrespirable– en una riuató de 42 km lliscant Fluvià avall fins a les planures més calmoses dels indigets emporitans. Aquests també patien els efectes funestos dels espetecs i llufes dels volcans.

Els fums transportats direcció est-nord-est per la dinamo del cercium (tramuntana) tenyien els cels blau marins d’Emporium d’ombres fúnebres, amb efectes col·laterals sobre la fauna i els humans: la desorientació dels ocells i coloms missatgers transpirinencs, la desocupació dels pescadors de litoral, esmaperduts i temerosos d’estavellar les barques contra els rocalls del cap de Creus o del seu cosí menor, el cap Norfeu.

Calia cercar una solució. A través d’un ben documentat pelegrinatge pagà a la sacerdotessa Veneris del temple de la muntanya de Roda, sabem que garrotxins i indigetes encapçalats pels seus cacics imploraren la intervenció dels déus estratosfèrics i soterranis. Veneris va fer mans i mànigues per aplegar Hefest, Eolus i Hydros. El primer va ordenar l’actuació de l’OPE (Orinals Pegasus d’Emergència), un cos de falanges alades que ruixaren la geografia garrotxina apaivagant la fúria famolenca dels bucs de lava bruna dels volcans; també es va comprometre a hivernar a l’abrigall del cràter Croscat durant una era indefinida sempre que no fos antropocènica. Eolus va pactar bufar amb menys virulència i periodicitat pels canals de les serralades de l’Alta Garrotxa. Hydros es va avenir a obrir els brocs dels núvols i els brolladors underground les quatre estacions dels calendaris pagans, cristians i agnòstics. És així com les gredes negres es convertiren en verdures. Hi havia, però, una condició inexcusable que s’havia d’observar: l’ús de l’aigua i la cura pel medi ambient hauria de ser ponderat, equilibrat (sostenible, segons el lèxic ultramodern); altrament, Emporium tornaria a ser paisatge de brometes i la Garrotxa pastura de fogueres.

Vet aquí que en forma d’aiguats gairebé cíclics (pobles mesopotàmics com Cabanes rebien de valent), el trident mitològic castigava amb targeta groga els excessos i descura dels descendents d’aquells colons primitius, que ara desfermaven el conveni d’aquella ancestral aliança.

L’admirat poeta garrotxí Joan Mercader (de qui manllevo l’oxímoron del títol d’aquest article) havia arribat a escriure (1995): «Olot té l’aigua arran de pell; només espera que algú la cridi i brollarà, tremolant, del seu llit de greda envellida, com un tresor submergit.» Avui és més fàcil que brollin sucs de purins, tant a la Garrotxa com a l’Alt Empordà.

Els gurus de la neodietètica ens aconsellen aprimar el nostre consum de la xulla porcina i dels filets de vedelles criades a l’aire lliure, que incrementen amb les seves ventositats i rots el volum d’emissió de gasos de l’efecte hivernacle. Convertir-nos en vegans radicals tampoc sembla la millor solució: la ingesta habitual de cigrons, faves i altres llegums, així com determinades hortalisses (col, pastanaga, ceba…), causaria la inflamació dels nostres budells. Caldrà, doncs, cercar un terme mitjà en les nostres menjades? Ja ho tastarem. Mentrestant, la deessa Gea, magnànima i filantropa, continuarà oferint-nos segones, terceres… fins a postremes oportunitats d’expiació dels nostres errors.