Enguany es compleixen quinze anys del traspàs de l’escriptora empordanesa, nascuda a Lladó i filla adoptiva de Figueres, Montserrat Vayreda i Trullol. Sovint ens adonem del pas del temps o bé veient créixer els fills, els nebots o els nets, o bé comptant els anys que fa que ja no hi són aquelles persones que estimàvem, i estimem.
Aquests dies, potser fruit de l’aniversari, he recuperat un dels seus llibres. Probablement el que considero més «preciós» en el sentit per a qui va dirigit; Amb el sol a la mà, un llibre de poemes per a infants publicat el 1978 –la segona edició és del 1980– amb il·lustracions del seu germà Lluís Vayreda Trullol. Dic preciós, sobretot pel concepte, per la idea que sobresurt del conjunt del llibre i que és la de poesia per a infants.
Acostar la literatura als infants és bàsic, si volem que siguin adults cultes, formats i sensibles, i no és habitual trobar-ho a les lleixes de les llibreries; poesia per a infants, que no és el mateix que poesia infantil. Poden fer-se versos excepcionals anant a les coses més senzilles, especialment aquelles en què els infants es fixen més que no els adults; un dels que apareix al llibre dedicat a La Cuca de Llum diu: «La cuca de llum/als vespres presum/ del seu fanalet. Si el sol va a ponent/el fanal encén/al cor d’un Blauet».
Arribar a la senzillesa de les coses sensibles a través de la poesia no és gens fàcil; la Montserrat Vayreda tenia la destresa de transmetre aquesta senzillesa a través de la natura, del territori, dels infants amb un llenguatge propi –el poètic– que sempre té un deix universal.
És un bon exercici refugiar-se en la poesia, cosa que majoritàriament no fem per la mena de vida que portem, i poder retrobar la música, la infància, els somnis o els éssers estimats. Fer-ho dedicat a infants, és un cant al futur, un «afirmo l’esperança» molt de la Montserrat, que es troba a faltar. I perquè els infants, com diu un dels seus poemes «Creuen en la veritat / del que tenen al costat».
