El Diccionari Biogràfic de l’Alt Empordà conté empadronats dotze hostes amb el llinatge Rahola; la major part dels quals provinents de la branca cadaquesenca, la resta de la rosinca. Els seus són perfils de personalitats masculines polifacètiques, i em pregunto si només la Pilar Rahola seria capaç d’encaixar el puzle dels arbres genealògics respectius amb les seves nòmines professionals, discernint quins eren comerciants, polítics, advocats, escriptors, editors, enginyers, periodistes, músics, dentistes, historiadors, economistes, publicistes o metges. Com que les meves neurones ja no són prou elàstiques per retenir noms i dades a llarg termini, he decidit adoptar tres Rahola com a escriptors de capçalera, un trinomi cadaquesenc, ja que als rosincs els va atreure més la musa de la política. Alhora he creat un petit guió per no confondre’ls: Frederic, mestre en Gai Saber i autor de Filemon i Baucis; Víctor, autor del poemari costumista Cadaquesenques, i Carles, el periodista màrtir pels seus ideals.

Carles Rahola Llorens (1881-1939) es va dedicar al periodisme, col·laborant en el diari d’esquerres, interclassista i després republicà El Autonomista, en la impremta familiar fundada pel seu pare Ferran a la plaça del Vi, i que va dirigir el seu germà Dàrius. Articulista prolífic en aquesta i d’altres publicacions, la seva vida laboral va anar molt lligada com a funcionari a la Diputació de Girona. Com a polígraf la seva obra és ingent; només anotarem dos títols de premonitori sarcasme del seu tràgic traspàs: el de temàtica històrica La pena de mort a Girona (segles XVIII i XIX), publicat el 1934; el segon és el recull de col·laboracions a L’Autonomista (1900-1938), editat el 2007. En un d’aquests articles («Per l’abolició de la pena de mort», 25/08/1906) Rahola defensa la idea que Catalunya tingui dret preferent a demanar a les Corts espanyoles la supressió de la pena capital, ja que aquest territori, i sobretot la regió empordanesa, tenia la criminalitat de sang més baixa. Fent seves les paraules d’Emili Junoy, Espanya era el poble de la mort, atractiva per als poetes que la idealitzaven, necessària per a governs febles, cruels i covards.

Republicà, catalanista i anticlerical (identificava l’obscurantisme i l’analfabetisme amb l’Església catòlica, tot i ser creient), en acabar la guerra, camí de l’exili a França, va retornar a Girona convençut que no seria víctima de la repressió franquista per no constar sobre ell cap fet delictiu.

L’ombra, però, del seu periodisme combatiu el portaren a un consell de guerra sumaríssim el dia 1 de març de 1939, que el condemnà a mort per ser un dels més destacats separatistes gironins, que encoratjava els vilatans a prolongar la resistència contra les tropes nacionals. Algunes proves de càrrec foren tres escrits de 1938. «Refugis i jardins» (un parc infantil destruït per reformar-lo com a refugi dels bombardejos), «Contra l’invasor» (l’estàtua d’un jove abrandat de patriotisme contra l’invasor napoleònic ara símbol de la conquista feixista), «L’heroisme» (crítica ferotge contra la intervenció de l’eix alemany-italià que amb procediments bàrbars destrueixen Catalunya i les terres germanes).

A Girona, 1939: porta de l’exili (2021), Joaquim Nadal dedica el darrer capítol dels escrits testimonials del final de la Guerra Civil a la figura de Carles Rahola («Ignomínia i expiació»). La lectura de la lletra adreçada a la seva esposa i fills el dia de la seva execució és corprenedora, mirall inequívoc de la seva bonhomia: «Tots vosaltres sabeu com la meva vida és pura i lluminosa […] Me’n vaig vers el Més Enllà, tranquil i serè, en virtut d’una sentència absolutament injusta […] Sempre he estimat la Creu –símbol de germanor– i desitjo que ella presideixi la meva sepultura […] Enemic com soc de tota violència no voldria que el meu nom servís per a cap campanya de violència […] Tantes coses que havia de fer i escriure encara! Tant que havia d’estimar, encara! Morir… Recança infinita i dolorosa!»

Escric aquest article el 15 d’octubre, commemoració de l’afusellament del president Companys, també data d’inici de l’exposició Carles Rahola. Una vida republicana a la sala d’exposicions de la Ciutadella de Roses. Mentre reservo entrada per visitar-la, se m’ha fet un nus emocional pensant quant de sofriment ens queda encara per rescatar de l’oblit per mor d’aquella maleïda guerra.