Aquesta darrera setmana, a Figueres s’ha fet un seguit d’activitats dedicades al guionista, productor i director de cinema nord-americà Stanley Kubrick (1928-1999); des d’un espectacle de dansa It’s a wrap (Kubrick is dead) fins a conferències, projeccions del que probablement sigui el seu film més paradigmàtic 2001: una odissea de l’espai, amb el Cineclub Diòptria, o un concert de bandes sonores La música de Kubrick per recuperar l’essència musical dels seus films, que són bàsiques per entendre tota la seva filmografia.
Una iniciativa remarcable, i amb un notable èxit, sobre un controvertit cineasta que té la fama de no ser fàcil –no era fàcil de tractar, segons diuen, ni fàcil d’entendre–. El cinema és molt més que un seguit d’imatges en moviment passant per una pantalla; és música, relat, llum i foscor, interpretació i un llarg etcètera d’elements que tenen vida pròpia per separat però, en unir-los en una pel·lícula acaben tenint una certa màgia.
Quan encara no havia complert 30 anys, el 1957, va dirigir un dels al·legats antimilitarista més vigents avui dia, Camins de Glòria, que va estar prohibida a molts països, entre ells França fins al 1975 i Espanya fins al 1986. Parlem d’un director que no deixava indiferent, que agradava als espectadors malgrat la cruesa de moltes de les seves filmacions i que ho havia aconseguit podent controlar tot el procés de rodatge –un fet al qual hi arriben realment molt pocs–.
Recuperar la seva figura i la seva obra, de manera transversal, és un encert sense que hi hagi aniversaris pel mig –es compleixen cinquanta anys de l’estrena d’A Clockwork Orange, però ningú ha fet esment–, de la mateixa manera que la resposta del públic figuerenc hagi estat tan bona.
Stanley Kubrick, un director perfeccionista fins a l’extenuació, era capaç de fer i refer una escena tantes vegades com fos necessari per aconseguir allò que ell havia pensat; no en va afirmà «si pot ser escrit o pensat, pot ser filmat».
