Aquest és l’acrònim amb el qual coneixem la 26a conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, que s’està celebrant a Glasgow, Escòcia, des del 31 d’octubre i fins al 12 de novembre.
Ara se’n parla força –no m’atreveixo a dir «molt», tot i que fa 50 anys, 50 anys!– ja va haver-hi una primera reunió al respecte. Copio de la web de Mans Unides: «Fins a la segona meitat del segle XX, quan convençuts que el futur de la humanitat estava encara per determinar i que encara era possible evitar les actuals i previsibles catàstrofes per culpa de l'egoisme humà en la forma de governar el món, un grup integrat per més de 100 personalitats dels camps de la diplomàcia, la indústria, acadèmics i la societat civil de diferents països es van reunir l’abril de 1968 en una casa de camp de Roma. Allà van discutir sobre el consum il·limitat de recursos finits, en un món cada vegada més interdependent». Així va ser com la primera cimera sobre el clima es va celebrar dos anys després, el 1972, sota el títol «Els límits del creixement». Des d’aleshores i fins fa pocs dies, (i dic dies perquè en realitat són dies) la paraula «decreixement» ha estat tabú. No es podia pronunciar i, si es feia, tothom procurava ofegar-la. El «decreixement» espanta la gent, els mercats, l’economia, etc., deien per justificar la negació de la realitat...
La primera cimera que va tenir ressò mundial va ser, vint anys després, la de Rio’92, coneguda com a «Cimera de la Terra», i la declaració que en va sorgir va ser assumida (assumida, però no practicada) per entitats no governamentals i pels 178 països que van assistir-hi. Després hem sentit a parlar del «Protocol de Kyoto» de la cimera del 1997, i de «l’Acord de París» el 2015... Les altres cimeres, celebrades en diferents ciutats de diferents punts del planeta, ens han passat més o menys desapercebudes... Però, on som, cinquanta anys després d’aquella primera declaració sobre els límits del creixement? Doncs no gaire lluny, en accions i consciència humana, però a punt de ser atrapats en la realitat del planeta Terra –en el qual vivim i del qual formem part indissoluble– que ha anat patint la nostra desmesura i que, consegüentment, està emmalaltint... i amb ell emmalaltim nosaltres. Serem capaços de reaccionar a temps? I no només han de reaccionar els governs diversos i variats, sinó tothom, el món de l’economia, de l’educació, de la sanitat... en definitiva, tots nosaltres.
