No sé les causes, o potser crec saber-les i seria massa llarg –i probablement imprecís– explicar-ho en aquest article, però el cert és que vivim cada vegada més en una societat que es diu tolerant, democràtica, empàtica o solidària, però tinc la sensació que no és així.
Hi ha multiplicitat d’exemples. Fa pocs dies era el «Dia Internacional contra la Violència i l’Assetjament a l’Escola», instituït per la UNESCO el 2019 que pretén sensibilitzar a escala planetària d’aquest greu problema que trobem a les aules. Evidentment, no és un fenomen nou, sinó que en diferents formats ha existit sempre; la qüestió és que ha pres formes més lesives.
Les xarxes socials, l’accés per part dels joves i un ús intensiu provoca que l’assetjament, o el ciberassetjament, sigui continu i afegit a aquell que sempre ha existit. Dit així, hom té la sensació que, si no s’ha estat capaç d’eliminar el que sempre ha existit, difícilment podrem erradicar el de les xarxes on l’anonimat, l’agressivitat i la distància física poden ser molt pitjors.
Malauradament, tampoc ens hem d’estranyar massa si tenim en compte que les noves tecnologies tot el que tenen de bo, també ho tenen de dolent, i moltes de les actituds que reprovem en adolescents les trobem normals, i quotidianes, entre adults; sense parar compte que els joves, sovint, fan el que veuen dels més grans, considerant que no està mal fet.
Les xifres són esfereïdores, més de tres casos setmanals. Una quarta part dels adolescents coneixen víctimes de ciberassetjament, i sovint un mantell de silenci –per por o represàlies– fa que costi que surti a la llum, amb el patiment de les víctimes. El món educatiu fa tots els esforços possibles, però té recursos limitats per fer-hi front.
Construir una societat no és fàcil, bàsicament perquè és una feina constant, de dia a dia amb la qual no sempre hom té la sensació de tirar endavant.
Cal treballar molt encara i, tot i això, penso que aquest és un mal difícil o impossible d’eliminar.
