El dia de celebrar la vida

Fa unes setmanes vaig parlar una bona estona per telèfon amb una dona. Estava fent el Camí de Santiago amb amics i amigues. Em va dir que em trucaria quan tingués un moment de tranquil·litat i ho va fer a quarts de quatre, just quan havien acabat l’etapa del dia. Me la vaig imaginar buscant un racó amb cobertura a l’hostal, mentre la resta del grup feia la migdiada. I vam parlar de moltes coses i de celebrar la vida en particular.

Ella és una dona afectada de càncer de mama. Em deia que ara és una persona molt diferent a la que era, tant a escala física com emocional. No és ni millor ni pitjor, però és diferent: «Abans vivia els mateixos dies que tu, però no els vivia com els visc ara», em va dir aquell dia. I la frase se’m va quedar clavada al cap. Gaudeix més d’una estona amb una amiga, de llegir un llibre o de cuinar. Res extraordinari, però tot molt valuós. «Tant de bo fóssim capaces de viure celebrant la vida abans que ens passessin coses». I quan va dir «coses» volia dir malalties.

I jo, que passo de la cuina, vaig canviar cuinar per menjar. Però em va venir al cap que la vida es pot celebrar en gran. Sentir-te part cada any de La Cursa de la Dona de Figueres, per exemple. El ritual d’esperar la data, apuntar-t’hi, la samarreta rosa i les bambes. Un ritual compartit i col·lectiu. Ple de sentit.

El Grup Iris és una xarxa de cures, de solidaritat, de fer-se companyia, d’aprendre... Un grup que embolcalla i fa de coixí a les persones amb càncer de mama. Un grup que no oblida les persones que ha perdut pel camí i cada dia fa el cor fort i un diumenge a l’any es multiplica per celebrar la vida en gran. Un grup amb dones com la del telèfon, la Lídia Albert.