Cada vegada es qüestiona més, però cada vegada creix més la cultura del no. Com també succeeix cada vegada més sovint, quan per una banda diem una cosa, però fem la contrària. Com a exemple emblemàtic, molt parlar del comerç de proximitat, però el que fa la gent, fins i tot molts que no ho diuen, és comprar per internet. O els polítics, donant barra lliure als centres logístics d’Amazon. Però tornem a la cultura del no. Una taca d’oli que es va estenent amb més «postureig» que rigor. Doncs si es tracta d’anar en contra, tenim els estratosfèrics preus de la llum en safata. O el nou impost de CO2 per a vehicles, mentre camions i vaixells (grans contaminants) queden exclosos! Que hi ha algú?

Així i tot, és clar, això implica rigor, compromís continuat i ser gota malaia, organització i mirada llarga, i ara estem (ens deixem portar) per la immediatesa, la piulada, la xarxa social o signar un manifest radical per internet assegut a casa. Però hi ha més, avui molts revolucionaris de saló, han descobert que cert tipus de radicalitat avui ven més que treballar com una formiga per canviar les coses del dia a dia. Ja fa temps, no és nou, que l’actitud antisistema, encara que en algun moment pugui ser excessiva o sorollosa, ja li va bé al sistema, ja que prefereix una massa crítica fent brindis revolucionaris al sol, que iniciatives proactives que puguin fer perillar privilegis, interessos o parcel·les de poder, sigui econòmic, financer o energètic, per petites que siguin. Això fa temps que té un nom i en castellà es diu: «Lo mejor es enemigo de lo bueno». Atenció als cants de cigne de certs gurus, exigint el perfeccionisme amb les energies renovables, mentre callen amb la fòssil i la nuclear.

En aquest sentit podríem situar els discursos radicals actuals, contra les elèctriques, el col·lapse energètic, etc., mentre que seguim consumint fòssil com addictes, sense posar en qüestió la digitalització de tot, i sense fer propostes al Parlament per frenar, prohibir o penalitzar aquests consums. Per cert, molts d’aquests gurus haurien de saber i retenir tothom, que si la indústria digital fos un país, avui seria el tercer emissor de CO2 del món, després de la Xina i els EUA. O que en un any, a Catalunya, 38 milions de desplaçaments (CO2 inclòs) són producte de la distribució de comerç online! Què direm a Glasgow? Però tornant a la cultura del no. Com molt bé diu un sociòleg francès: «La radicalitat és una posició doblement confortable. D’entrada perquè proporciona, als que en fan bandera, una percepció heroica del seu discurs. I després, perquè, com anteposa els desitjos a la realitat, no compromet a res».