La cuina gaudeix d’una excel·lent salut mediàtica. Durant anys, les seccions de gastronomia de la premsa i la ràdio varen ser els únics aparadors on descobríem els talents dels fogons. A la televisió el fenomen va esclatar a començaments dels vuitanta, amb noms com Elena Santoja o el nostre Jaume Pastallé. Des de llavors, les audiències han constatat any rere any l’encert per aquesta aposta servida en formats diversos a remolc dels èxits dels nostres cuiners, dones i homes, i del creixent interès per la nutrició.
A aquells pioners de las gastronomia televisiva, s’hi han afegit noms com Karlos Arguiñano, José Andrés i Alberto Chicote, entre d’altres, que s’han convertit en estrelles mediàtiques. Les receptes, protagonistes dels primers anys, han anat donant pas a programes de realitat televisiva a la recerca de nous talents o, fins i tot, a mostrar què es cou realment rere els fogons.
Un d’aquests programes em té atrapat des de fa uns mesos, Joc de Cartes. Ja sé que acaben d’estrenar la cinquena temporada però, fins fa poc, ni el capítol dedicat a Figueres va aconseguir despertar el meu interès. De fet, el meu consum de televisió generalista ha baixat radicalment en els últims anys. Però la seva reiterada aparició en converses d’amics, coneguts i saludats va superar aquesta apatia i, ara, setmanalment, devorem l’espai.
Marc Ribas, cuiner, presentador i apassionat del culturisme, és el perfecte mestre de cerimònies d’aquest combat culinari. Els concursants, més enllà de demostrar la vàlua de la seva cuina i dels seus restaurants, sovint fan emergir els sentiments més primitius sense preocupar-se de la càmera. Evitaré revelar els detalls dels programes, però us recomano especialment els protagonitzats per restauradors de la comarca. Allò que comença com a Joc de Cartes acaba en un Joc de Ganivets. Què tingueu una bona cuina!
