Desafecció s’ha convertit en una paraula habitual a les cròniques polítiques des de fa un bon grapat d’anys. Defineix l’allunyament i la desconfiança de la ciutadania amb la política o, més ben dit, amb aquells que la practiquen. Si no fos per les cròniques de l’època, o a través d’aquells que varen viure-la en primera persona, sembla impossible que aquesta mateixa societat vibrés amb la recuperació de les institucions democràtiques i dels seus representants elegits lliurement ara fa més de quaranta anys.

L’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió sobre el Debat de Política General del Parlament de Catalunya, celebrat a finals de setembre, ha tornat a deixar en evidència l’abismal distanciament entre la feina dels diputats i els interessos dels catalans. Entre ells, que no ho oblidin, els seus votants. Més de la meitat dels entrevistats asseguren que en aquests debats es tracten temes que interessen poc o gens a la ciutadania. Un toc d’avís que no és nou. Fa anys que acumulem estudis que reiteren, una vegada i una altra, aquest quasi divorci només alterat per l’aparició de nous partits, nascuts per la pèrdua d’interès en els considerats tradicionals, o per esdeveniments puntuals.

La política comarcal tampoc ha estat immune a la desafecció. A cada nova convocatòria electoral, ens hi hem deixat un llençol. Aquí no existeix l’excusa de la distància física amb el centre de poder que pot incrementar aquesta apatia. Els representants locals saben –o haurien de saber–, que aquí es fa política de proximitat. Aquella que algú, sàviament, va anomenar «la política de les coses que importen». El votant deixa de ser una xifra per recuperar la seva humanitat, defensar els seus interessos i reclamar l’atenció de l’administració més propera.

Queda poc més d’un any i mig d’una legislatura complexa com mai. Pocs mesos i molta feina a fer als nostres municipis. Vèncer la desafecció seria una bona notícia per a l’Alt Empordà.